La Puntita · 6 de Septiembre de 2017. 08:11h.

JOAN CURBET

Joan Curbet

17-A: Grandesa i misèria

El dia 17 d´agost, a les cinc i escaig de la tarda, jo em dirigia des del carrer València cap a la llibreria antiquària “Studio”, situada a principis del carrer Aribau, un dels pocs llocs que semblen haver suportat el pas dels darrers 20 o 30 anys, un dels pocs llocs on Barcelona encara sembla permetre´s ser ella mateixa. Un espai meravellós, curull de llibres i de silenci, on el temps ja fa anys que es va aturar.

Però en aproximar-me vaig trobar-me de cara, ben inesperadament, amb una munió de gent que pujaba carrer amunt, caminant de pressa o corrent desordenadament; molts d´ells entraven als cinemes Aribau, evidentment en cerca de protecció. Les seves frases eren atropellades, nervioses, no se´n podia treure l´entrellat; les expressions facials eren de confusió o estupor, més que no de terror.  El porter o encarregat del cinema anava rebent les persones amb un somriure d´orella a orella, amb una serenitat i una pau admirables, calmant els que arribaven tant com podia.    

Donat que no es veia encara cap cordó policial per enlloc, vaig acostar-me a la plaça Universitat, on es donava un estrany fenomen: allà les persones no corrien ni caminaven de pressa, més aviat semblaven absortes, abstretes, com enlluernades. La majoria estaven mirant al cel, en direcció a la Plaça Catalunya: a mitja alçada sobre els edificis, i fent una remor considerable, s´alçava un helicòpter que òbviament intentava obtener una visió aèria del que estaba passant. Pregunto a una parella que està al meu costat: què ha passat? No m´entenen, són turistes. “What´s happened?” I ara sí, ella em contesta: “There´s been a killing in the Ramblas, it seems…The fucking bastards!” M'hi fixo una mica més: la noia que m´ha parlat porta un vel ben elegant cobrint-li els cabells.

I ara sí, els cotxes dels Mossos i les ambulàncies ja s´acumulen a l´entrada de Pelai; els accessos a la zona són ràpidament acordonats i els agents van ordenant amb firmesa que els transeünts s´allunyin d´allà tant de pressa com puguin. Sirenes d´ambulància i de policia es van ensenyorint de l´espai. I finalment sembla que la massa humana comença a desplaçar-se, amb la seva curiositat reemplaçada –no gaire ràpidament- per la por, cap a les parts més altes de la ciutat.     

Vaig pujant, doncs, en direcció a Gràcia. A la cantonada entre València i Rambla de Catalunya m´aturo en un quiosc, a demanar-li al venedor de diaris què en sap de la situació, donat que té la ràdio encesa. L´home clava en mi dos ulls penetrants, i em diu: “El mal ha triomfat”. Sorprès, em fixo més en ell: és un home d´uns 50 anys, de complexió fosca, de celles pobladíssimes, amb posat de patriarca bíblic i una mirada de foc. I continua: “Jo he mirat de fer el que he pogut; he mirat de purificar-me i de purificar el meu entorn, tota la vida; cada dia m´aixeco i busco les bones vibracions; les comunico, dia i nit, meditant, o bé  busco la puresa. Però contra el mal no hi podem fer res. El mal  ha arribat i està aquí entre nosaltres, i ja feia temps que ho sabiem, això…” Me n´adono, pel tenor del seu discurs, que l´home deu patir un lleuger desequilibri psicològic; també me n´adono que, igual que la resta de nosaltres en aquells moments, està espantat.

Ja pujant per la Rambla de Catalunya, notablement buida, trobo un grup de cinc o sis nois (potser d´entre vint-i-cinc i trenta anys?) que avancen ràpidament cap al centre; s´aturen just en el moment en què coincideixen amb mi. Dos d´ells van subministrant informacions extretes de la “tablet” als altres. “Que aneu al centre?” -els pregunto– “Vigileu, que allà ho estan acordonant tot...” “No, no! Nosaltres anàvem a veure si es pot donar sang. Però no sé si hi podem arribar. Ara diuen que no hi anem, que es faci de manera esgraonada, que ens esperem a més tard…Doncs què fem, nois? Ens esperem?” Finalment deixo enrere el grup mentre encara ho estan decidint. Generositat sense límits, i a més actuant amb prudència, tenint en compte les instruccions que donaven les autoritats…És la millor imatge que em queda, amb molta diferència, de la sinistra jornada.    

En aquell moment vaig decidir que havia de pensar en la meva familia, i sortir de Barcelona abans que fos impossible. Gràcies a una quants anys d´experìencia en coses bones i menys bones ja sé cap on s´ha d´anar quan es necessiten taxistes que et treguin de situacions complicades. Just abans, doncs, que s´apliqués el dispositiu de l´”operació gàbia”, jo ja estaba enfilant cap a la sortida de la ciutat gràcies a la complicitat d´un taxista amic. Per la ràdio anàvem sentint la informació que ens arribava: número de víctimes, incerteses, i sobretot les mostres d´ajuda i de generositat d´una ciutadania que estava donant el millor d´ella mateixa. 

I després han vingut els dies posteriors, i les reaccions polítiques i la manifestació i…en fi, amic lector, tot allò que ja saps.

Jo tenia una minsa esperança en què el doll immediat de solidaritat i d´ humanitat que vaig poder presenciar a Barcelona, el dia dels fets, tindria alguna mena de continuïtat en la nostra societat civil i en les institucions. Alguna continuïtat, no dic molta. Però l´espectacle que ha sobrevingut ha estat delirant. Hi ha hagut editorialistes encegats, articulistes avassalladors, tota una munió d´opinadors, escriptors, líders d´audiència i “influence-makers” per als quals res podia ser menys important que la compassió. La única cosa que ha importat ha estat la defenestració de l´enemic, que evidentment ja no era l´Estat Islàmic ni el terrorisme internacional, sinó l´Estat espanyol o bé l´independentisme. Hem hagut de caure en l´enfrontament dels dos bàndols de sempre (vull dir des de fa set anys), en la refotuda obsessió del caïnisme.

No parlo només de persones concretes, que també, sinó sobretot d´associacions, de diaris de referència i dels grans “media” pagats amb fons públics. Hi havia qui ja estava preparat per a dir (l´endemà de la matança) que “mai més” perdonaria  als contraris l´ús que estaven fent de l´atemptat, tot parlant de la dignitat atropellada,  de les forces brutes i les clavegueres de l´Estat. Igualment, per l´altra banda, n´hi havia que recomanaven, com si es tractés d una gran empresa ètica, portar banderes d´Espanya a la manifestació. O sigui que tots plegats ens hem pogut reconèixer, sí, però reconèixer-nos en el pitjor que podem oferir: en el pensament conspiratiu i en el deliri paranoic. I no ens ha fet res que hi haguéssin 16 persones assassinades; al contrari, els morts han semblat l´excusa òptima per a poder-nos atacar entre nosaltres. Quin bé ha fet això a la nostra societat, o a les famílies de les víctimes (i, ai, les dels agressors)? No crec que calgui ni respondre aquesta pregunta.

Jo ho he viscut de manera doblement trista: en primer lloc, per l´esperança que tenia en què es superéssin les barreres polítiques davant de la desgràcia, i posteriorment, per la comprovació que ara mateix no hi ha res a fer, i que l´enfrontament entre catalans està aquí, i està aquí per a quedar-se una bona temporada. I ho farà, com hem vist, enteranyinant fins i tot una cosa tan essencial i tan necessària com és el dol. Jo no disposo de poders profètics com aquell quiosquer de qui us parlava més amunt, però sí que goso aventurar una previsió: que Catalunya no serà pas independent el dia 2 d´Octubre, i en canvi sí que ens trobarem tots plegats amb un abisme entre ciutadans que, com s´ha vist ara prou bé, supera de lluny les previsions que ens haguéssim pogut fer.

Tenim molta, molta feina per fer. Feina per a dues generacions, potser. Fem-la bé, i que el seny ens hi acompany. 

0 Comentarios