La Puntita · 9 de Octubre de 2017. 10:23h.

XAVIER DEULONDER

Ara fa vint anys

El passat dimecres, és a dir l’endemà de l’aturada general de Catalunya en protesta contra la brutalitat i la repressió menada contra el referèndum del dia 1, va complir-se el vintè aniversari del casament de la infanta Cristina amb Iñaki Urdangarín, celebrat, com podem recordar, a la catedral de Barcelona el 4 d’octubre de 1997. En l’edició de La Vanguardia del dia següent, a primera pàgina hi trobem una gran fotografia dels nuvis on a la infanta Cristina se li dóna el títol de Princesa de Barcelona (sic) i, en la pàgina 2, una nota de Joan Tàpia, director de La Vanguardia (1987–2000), segons la qual aquests fastos reials van servir per transmetre dos missatges: el primer, que la monarquía de Juan Carlos reina en un país en el que, pese a múltiples tensiones, hay consenso institucional y una tranquilidad cívica envidiable i el segon que Barcelona es una capital que tras los JJ.00. destaca por su modernidad; així doncs, Barcelona devia ser una ciutat molt més moderna que París i Nova York juntes, on esdeveniments reials no se n’hi acostumen a celebrar, o també si, el 1981, a algú li va agafar complex d’inferioritat en haver vist tot el cerimonial que es va organitzar a la Catedral de Sant Pau de Londres pel casament del príncep de Gal·les amb Lady Di, el 1997 la infanta Cristina i Iñaki Urdangarín li van proporcionar el mitjà per superar-lo. D’altra banda, Más de 200.000 barceloneses salieron a la calle mientras que el resto de las arterias vacías indican que muchos seguían la ceremonia por televisión, en especial TVE —no sé fins a quin punt a Jordi Pujol i al seu entorn els deuria fer gaire gràcia aquest comentari— i Barcelona va viure una jornada de fiesta y satisfacción. Segons l’editorial de La Vanguardia, que, donada l’ocasió, va batre tots els rècords imaginables de llagoteria i servilisme, La boda de ayer brindó a la ciudad una ocasión espléndida para mostrarse ante el mundo de una forma a la vez digna, jovial, moderna y dinámica. Y fue, por un día, la capital del Reino [ara, volem que sigui la capital de la República], con la presencia de las máximas autoridades de las instituciones del Estado [que, aleshores, no van necessitar pas mobilitzar els vaixells d’en Piolín per traslladar-se a Barcelona]; y también el punto de encuentro de cuarenta casas reales [algunes de les quals destronades perquè els seus súbdits se’n van cansar d’aguantar-les], convocadas por las nupcias de la segunda hija de los reyes de España, la que ocupa actualmente el tercer puesto en la línea de sucesión a la Corona. Si Barcelona ofreció ayer lo mejor de su espíritu cívico [en realitat, l’esperit cívic barceloní es va mostrar en les protestes contra la brutalitat policial del darrer 1 d’octubre] fue porque los ciudadanos correspondieron de manera espontánea, amable y sincera a la jornada más feliz de una pareja que eligió esta ciudad para vivir y trabajar [per viure-hi, m’ho crec]. Correspondían muy particularmente a la simpatía, naturalidad y sencillez con que la infanta Cristina se ha integrado en la vida cotidiana de la capital catalana [per cert, quan es va fundar l’Institut Noós?]o també que Es evidente que la familia real, esa familia que ayer vivió la boda de su segunda hija, ha contribuido con eficacia y dedicación a que la institución que encarna sea un factor de equilibrio y cohesión en la vida española. La persona del rey Juan Carlos, garante de la democracia en momentos críticos [com ara durant l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1918], es hoy una de las más valoradas en el mundo entero (sic). Por encima de banderías superadas sobre la forma de Estado [la qüestió que va escamotejar-se durant la Transició democràtica], los españoles han dado suficientes muestras de afecto a la Corona, pieza esencial de nuestro sistema democrático, tal com dimarts passat Felip VI, com sabem fill i successor de Joan Carles I, es va encarregar de recordar-nos-ho.

Qui ho diria, doncs, que nosaltres som el resultat de l’evolució d’aquest món, com han canviat les coses perquè ara hi hagi, a Barcelona i a Catalunya en general, una majoria desitjosa d’engegar a dida tot allò que va representar el casament reial de 1997  i passar-ne pàgina com més aviat millor. Aleshores, també hi havia qui mirava enrere; per això, en un article d’opinió de l’exemplar de La Vanguardia a què m’he estat referint, algú hi va escriure: Hace veinte años, en ese mismo paseo, miles de jóvenes que ya empiezan a peinar canas reclamaban “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, con la esperanza de que la monarquía entonces recién reinstaurada pudiera y supiera abrir otro capítulo de la historia española, en el que se acabaran los enfrentamientos o la paz no fuera impuesta ni producto de una victoria militar. D’entre els joves que, els anys 1976 i 1977, sortien, exposant-se, lògicament, a rebre un cop de porra o un impacte de pilota de goma dels grisos, a cridar “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, dubto que n’hi hagués gaires de monàrquics sinó que, més aviat, deurien tenir ganes d’enviar, per la via més ràpida possible, Joan Carles I d’Espanya a fer-li companyia al seu cunyat Constantí II de Grècia. A mi em sembla molt més lògic creure que molts dels joves de 1977 es manifesten ara per la independència perquè hi veuen l’ocasió d’assolir tot allò a què, ara fa quaranta anys, van haver de renunciar en virtut dels pactes amb els ex-franquistes, com ara, per començar, passar comptes amb els responsables dels crims de la dictadura.

2 Comentarios

#2 pepe.----, andorra, 10/10/2017 - 12:19

tierra llamando a luna, por favor, caballero, baje de una vez, q la falta de gravedad le esta afectando a las neuronas. Pero una razon mas para pedir la autonomia de Barcelona y asi poder librarse de este personal de una vez por todas.

#1 botifler 1914, Sinitaca, 09/10/2017 - 12:41

Universos paralelos...