La Puntita · 24 de Noviembre de 2014. 07:22h.

JOAN CURBET

Joan Curbet

Catalunya, el millor dels mons

Disposo d´una notícia extraordinària: ens trobem en el millor moment de la nostra història. No ho dic  jo, ho ha explicat Vicent Partal en un article just dos dies després del 9-N al Punt-Avui (13/11/14). Allà es pregunta, amb un molt envejable entusiasme: “Estem avui millor que fa cinc anys? I tant. Estem millor que fa dos anys? I tant…De fet estem millor que mai, en la millor situació imaginable i possible”. Llegint textos com aquests, o com la majoria dels que es publiquen en la premsa amiga del govern català, hom recorda per uns moments el dr. Pangloss creat per Voltaire en la narració “Càndid”: em refereixo a aquell filòsof que, a la manera de Leibniz, argumentava que tots els esdeveniments estan disposats còsmicament per tal de resultar en una harmonia universal. Nosaltres disposem tambe de diversos dr. Pangloss locals que, tot nacionalitzant (i empetitint) l´optimisme, ens mostren sense defalliment que estem avançant en el millor dels camins possibles, cap a la millor de les nacions imaginables. Ara bé, el cert és que el pobre Pangloss volterià, comparat amb alguns d´aquests opinadors, era un bonàs: va continuar defensant el seu pensament tant com va poder enfront dels infortunis i de la dissort, havent perdut totes les subvencions; també va mantenir la bonhomia, malgrat la tristesa d´haver comprovat de primera mà que els seus plantejaments filosòfics eren ben poc sensats.             

Dubto que el nostre independentisme pugui mostrar una capacitat de resistència similar. El cert és que comencem a notar ja ara algunes tensions, algunes ombres de dubte entre els somrients ideòlegs de l´emancipació nacional. Malgrat el que se´ns repeteix a totes hores, la independència de Catalunya no sembla més propera després del 9-N : el volum dels votants del “sí-sí” permetria configurar tan sols una majoria minoritària per al projecte. No hi ha prou massa crítica, encara. Heus aquí el veritable motiu pel qual diversos mandarins del procés voldrien forçar unes suposades eleccions plebiscitàries: no perquè l´Estat no ens deixi fer una consulta, no perquè no es pugui negociar amb Espanya…sinó perquè es comença a sospitar que una consulta realment democràtica (és a dir, una que no s´assembli gaire a la del 9-N) no es podria guanyar de manera suficient. Davant de la probabilitat d´un fracàs relatiu, doncs, què fem? Cap problema: adulterem el significat d´una convocatòria electoral al Parlament i la convertim en un altre substitut del referèndum. Tot s´hi val, tot és a fi de bé. Ja se sap que tots els esdeveniments estan encadenats dins els millor dels mons possibles.

Si arriben les mal anomenades plebiscitàries, se´ns vendran com una nova mostra de l´indubtable tarannà democràtic català: molt em temo que aquí ja s´acceptarà qualsevol cosa, sigui la que sigui, abans d´admetre honestament que el procés s´està fent malament. És raonable pensar que una mica menys d´exaltació i una mica més de pragmatisme permetrien guanyar posicions al moviment independentista, tot afirmant una estratègia de diàleg, i potser d´entesa, amb aquells que encara no estem (i a aquest pas, no estarem) en el grup dels convençuts. Però la retòrica triomfalista s´avé malament amb la negociació, i molt menys encara quan la narrativa de fons respon a un esquema d´inevitabilitat, d´una pressumpta lògica històrica. Si a això hi afegim el temor a que l´objectiu final no sigui possible perquè els integrants del poble, als quals tant s´ha apel.lat, potser escullin no seguir les consignes dels seus líders en una quantitat suficient, poden arribar les primeres mostres de nerviosisme.  

Llavors és quan es pot passar del somriure benevolent al gest autoritari; quan, si no es vigila, es pot passar de ser Pangloss a ser un inquisidor. El cas és que alguns dels mateixos que afirmen que estem vivint moments històrics, alguns dels mateixos que ens conviden a mostrar-nos autoindulgents, satisfets i orgullosos de la nostra catalanitat, comencen a exhibir actituds intolerants i a voltes fins i tot agressives. Alerta, i que quedi ben clar: no estic dient “molts”, tampoc no dic “bastants”. Sí que dic, i ben clarament, “alguns”: els suficients com per a preocupar-nos, els suficients com per que els comencem a plantar cara. No vull generalitzar, ni en aquest tema ni en cap d´altre; parlo  específicament, de casos que conec,  i que cito a continuació.

Parlo, per exemple, de l´actitud desballestada i narcisista del periodista Toni Soler després de rebre acusacions d´haver banalitzat el nazisme al “Polònia” (perquè molt efectivament, això és el que va passar; imaginem-nos per un sol segon com hauria reaccionat ell, si en lloc de M. Rajoy fos el president Mas qui hagués estat comparat amb Hitler. El fet que això ho facin sovint els espanyolistes, evidentment, no és cap justificació vàlida). N´és mostra també, i de manera bastant més greu i seriosa, l´atac brutal de Jordi Galves contra el professor Jordi Llovet, recordatori de com la rancúnia i la crueltat excel·leixen quan es disfressen de patriotisme. I n´és també exemple l´article d´Elisenda Paluzie “Quina DUI?” (21/11/14), que tothom pot llegir al web del Punt-Avui. És un text gloriós. S'hi recomana abandonar l´opció del referèndum i optar per la DUI, però per una de veritat, és a dir: una que comporti poder sancionar el veí.

Tot aquell que, una vegada feta la declaració d´independència pel Parlament (sense cap consulta prèvia, ça va sans dire!), no consideri que ha d'ingressar immediatament els seus impostos a l´agència tributària catalana, haurà de rebre les penalitzacions corresponents: “És determinant tenir l'autoritat política necessària per fer que totes les empreses, institucions i ciutadans del país ingressin els seus impostos i cotitzacions socials al nou estat que neix, sabedors que no fer-ho implicarà sancions, atès que l'autoritat al territori ha canviat”. He volgut citar el text literalment per tal que tots puguem apreciar la bellesa i la coherència, gairebé aristotèliques, del noble pensament paluzià. Aquest és  exactament el nou país que somnia la sra. Paluzie: un en què, de bon començament, es pugui castigar fiscalment els dissidents. Dolça Catalunya, en diríem.    

És evident, doncs, que si no estem en el millor dels mons possibles, ens hi estem acostant  dia a dia. Em refereixo al millor dels mons per a alguns, és clar; per a aquells que no només es beneficiaran, sinó que ja s´estan beneficiant ara mateix del procés sobiranista en qualsevol dels seus infinits formats. A la resta, menys il·lustrats o més pessimistes que el dr. Pangloss, potser ens tocarà fer com Càndid a la novel·leta de Voltaire i anar rebent  una  bastonada rere l´altra, mentre intentem fer bona cara a tot plegat i ens esforcem per creure´ns que tot és a fi de bé. Això sí, serà  inevitable que, igual que a Càndid quan recordava el seu mestre, “el més gran de tots els filòsofs”, se´ns escapi de tant en tant la reflexió: “Si aquest és el millor dels mons possibles…com deuen ser els altres?”.     
 

12 Comentarios

#9 Jordi, Barcelona, 29/11/2014 - 23:09

Curbet, fas gràcia: com ja t'han dit més avall, si no pagues a Hisenda, a veure què et passa. La capacitat de coerció ha de seguir en mans del govern espanyol? I no m'estranya que defensis en Llovet, que, després d'anys dropejant a la UB, ara es plany del sistema, com tu, que no pagues el que deus!

#8 Alwix, Barcelona, 26/11/2014 - 11:29

No cal avergonyir-se de ser espanyolista, sr. Brunet, parlant d'ells com si fossin una cosa diferent a vostè. Estar en contra de la independència és estar a favor de la unitat d'Espanya, ergo espanyolista, com clarament és vostè, i no és pas res dolent. Li diu un independentista.

#8.1 Saprissa, Sants, 27/11/2014 - 07:25

ai Alwix alwix, gent com tú,unidireccional sense autocritica, és la q volen tots els partits politics

#8.2 Alwix, Barcelona, 27/11/2014 - 15:43

Unidireccional de cap manera, qualsevol opció és respectable, no entenc perquè una part de l'espanyolisme s'avergonyeix de ser-ho, com si estar en contra de la independència no fos ser espanyolista. Mira, jo era federalista, i al veure el que hi ha a l'altra banda he canviat. Res més.

#7 Ignasi Ripoll, Sant Carles de la Ràpita, 25/11/2014 - 01:18

L'article em sembla força lúcid, excepte els tres exemples, als que no veig l'agressivitat per enlloc, si més no, ridícula, comparada amb la de l'altra banda.

#6 Santiago, Vic, 24/11/2014 - 20:45

Un altre article excel·lent, Sr. Curbet.

#5 Joan, bcn, 24/11/2014 - 16:07

Tu, Curbet, prova de no pagar els teus impostos a l'Estat espanyol, ja veuràs com d'amablement reacciona la teva Dulce España. Com el millor dels mons. Prova-ho, prova-ho...

#5.1 Pablo, Madrid, 25/11/2014 - 00:48

España no sé como reaccionará, pero Hacienda quizás le haga una visita....