La Puntita · 1 de Enero de 2018. 18:29h.

XAVIER DEULONDER

Contingències i incontingències

En l’article que, el passat dia 30 de desembre, va publicar a l’ABC, l’escriptor, crític literari i col·laborador d’Intereconomía —una cadena de televisió que, a diferència de TV3, no adoctrina gens i, per això, igual com el diari madrileny fundat el 1903 per Don Torcuato Luca de Tena, resulta del tot compatible amb els principis de la modèlica i exemplar democràcia espanyola— Juan Manuel de Prada avisava als impulsors de Tabàrnia que aquesta idea podia tenir l’efecte perniciós de legitimar la postura de considerar que tant Catalunya com Espanya no són pas res més que uns marcos institucionales contingentes, que pueden desmembrarse si una generación cualquiera, en una coyuntura cualquiera, así lo decide de forma adanista per la qual cosa, unes línies més avall, sentenciava que los promotores de Tabarnia, si son auténticos patriotas —patriotes espanyols, s’entén—, deberían huir de tales tesis como de la peste. Doncs té raó, si Tabàrnia pot separar-se de Catalunya, llavors Catalunya també pot separar-se d’Espanya; tanmateix, però, per més que a Juan Manuel de Prada l’esgarrifi pensar-ho, realment les nacions i regions sempre són marcs institucionals contingents que tothom pot decidir si es mantenen o si es canvien per d’altres, i això és així perquè, en cas contrari, estaríem afirmant que Déu —o qualsevol altra mena d’entitat sobrenatural transcendent i immanent— intervé en la història, i, llavors, la llibertat de les persones seria només il·lusòria perquè l’última paraula sobre els afers humans sempre la tindria aquest suposat Ésser Suprem.

Espanya és contingent perquè si no existís no se li acudiria a ningú inventar-la; situant-nos a finals de l’Edat Mitjana, la història hauria pogut evolucionar de tal manera que, avui dia, els estats constituïts a la Península Ibèrica fossin Portugal, Castella, Navarra i la Corona d’Aragó, tots els quals serien, amb tota la naturalitat del món, membres de ple dret de la Unió Europea. D’altra banda, si als segles xvii i xviii les coses haguessin anat d’una altra manera, podria passar que, en l’actualitat, Portugal, Nàpols, Sicília, Sardenya i Milà formessin part d’Espanya, com també podem recordar que la constitució promulgada el 19 de març de 1812 per les Corts de Cadis incloïa dins dels territoris de la Nació Espanyola totes les colònies d’Amèrica. A part d’això, Juan Manuel de Prada considera l’independentisme català una quimera ridícula, amb pretensions absurdes i, sobretot, un conjunt de tesis amorales, arrogantes y odiosas, el mateix tipus d’epítets que, a finals del segle xix, la premsa espanyola usava per desqualificar i deslegitimar els independentistes de Cuba, culpables, tal com és lògic, d’atemptar contra la sagrada i indivisible unitat d’Espanya. Catalunya va sorgir com a conseqüència d’una sèrie de fets socials de tota mena que s’esdevingueren entre els segles viii i xii, només que un d’aquests fets no s’hagués donat, avui dia al nord-est de la Península Ibèrica, en comptes de Catalunya hi hauria una altra cosa diferent; d’altra banda, si els acords de pau entre les corones espanyola i francesa del Tractat dels Pirineus (1659) n’haguessin estat uns altres, a Juan Manuel de Prada li podrien semblar obvietats de sentit comú o bé que Perpinyà és una ciutat tan catalana —i, per tant, espanyola—com Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona o bé que Vinaròs pertany a Espanya mentre que Alcanar ja és França.

A principis del segle xx, ja feia quatre-cents anys que Àustria, Hongria, Croàcia, Eslovènia, les actuals Txèquia i Eslovàquia així com parts de Romania, Polònia i Ucraïna formaven una unitat política, però als diplomàtics europeus que, després de la fi de la I Guerra Mundial, negociaren els Tractats de Versalles (1919) no els va significar cap problema esborrar del mapa l’Imperi Austrohongarès repartint-ne els territoris entre nous estats acabats de crear. El 1918, va constituir-se la República de Txecoslovàquia la qual, el 1993, va escindir-se en la República Txeca i Eslovàquia, i això per no parlar d’un altre estat format arran dels Tractats de Versalles: Iugoslàvia.

16 Comentarios

Publicidad
#11 pepe.----, andorra, 08/01/2018 - 13:54

y deje de hacer historia ficcion, la historia es la q es y no la q nos gustaria q fuera y la realidad es q las clases dirigentes, nobleza y clero, solo buscan perpetuar sus privilegios, le recuerdo q el derecho de pernada todavia estaba establecido en el principado y tuvo q ser un rey de origen castellano el q eliminara dicho privilegio feudal.

#10 pepe.----, andorra, 08/01/2018 - 13:52

lo q usted sabe y no dice es q la destruccion de austria-hungria y las imposiciones de los estadounidenses en el tratado de Versalles fueron las semillas de todos los problemas q hay en Europa hoy en dia. Le recomiendo vivamente q lea la direccion de la guerra, JFC Fuller, donde describe muy bien como se equivocaron. O no. Q todo es posible.

#9 pepe.----, andorra, 08/01/2018 - 13:49

Deje de desviar la atencion de lo principal, es legal constituir comunidades autonomas, la constitucion lo contempla. No es legal secesionarse de España. Es facil, no tiene complicacion. Lo q pueda decir un columinista de ABC o de quien sea, me lo paso por la entrepierna una vez leo el articulo de la constitucion q lo permite.

#8 Xavi, Barcelona, 04/01/2018 - 11:37

1- Tabarnia no se quiere independizar, igual que Madrid no se independizó de Espana cuando dejó Castilla, o Bruselas de Belgica.

2- Intereconomia o ABC son medios privados que dicen lo que quieran (dentro de la ley por supuesto). TV3 la pago yo y otros dos millones a los que nos insultan y marginan.

Seguro que entiende esto, indepe pero no tonto

#8.1 Decebut, bcn (tbn), 04/01/2018 - 18:44

Exacte! Nosaltres volem ser com Brussel.les. Ja que actualment hi tenim tanta tirada cap aquella ciutat hi prodríem aprofitar per prendre-hi nota.

#7 Decebut, bcn (tbn), 03/01/2018 - 13:30

Per cert, l'ABC és un mitjà privat mentre que TV3 és un mitjà públic, és a dir, pagat per tots els contribuents. El primer pot mantenir les opinions que li semblin mentre que el segon hauria de ser objectiu i neutral.