La Puntita · 22 de Diciembre de 2015. 11:29h.

ENRIC MARTINEZ HERRERA

Prof. Enric Martínez-Herrera, Ph.D. EUI Analista sociopolítico Profesor Contratado Doctor ANECA y Agregado AQU Acreditado

El canvi realitzable (si anava de debò)

A la vista de l'escrutini de les eleccions generals del 20-D, en principi sembla que la clau de la investidura del nou president del govern i, més en general, de la governabilitat la tenen els de sempre: els nacionalistes de Convergència i PNB (amb 8 i 6 diputats, respectivament). Necessiten aquesta "frontissa" tant una coalició de "centre-dreta" entre PP i Ciutadans com una reeditada "esquerra plural", empitjorada respecte a la de Rodríguez Zapatero, amb EH Bildu i una ERC més secessionista que mai, entre d'altres aliats.

Ara bé, aquesta ja no és l'única possibilitat: ja no hi ha un únic Sant Pere (secessionista) amb les claus del cel. Tot i que gairebé ningú ho diu encara, i molts no voldran ni sentir-ne a parlar, hi ha una novetat, potser sorprenent, però molt esperançadora per a l'Espanya més necessitada de polítiques socials i de justícia social: aturats, malalts, pensionistes, treballadors precaris i desnonats. L’inèdit és una possible combinació "social-reformista", si hagués altura de mires, responsabilitat i voluntat, conformada entre PSOE, Podem (P’s) i Ciutadans (C's).

Amb 199 diputats i un 56,6% dels sufragis vàlids, hi ha marge per, fins i tot, permetre que en quedi fora un grapat de diputats nacionalistes d'En Comú, Compromís i Marees, què formen tres coalicions electorals territorials amb P's.

Quadre amb possible coalicions



Puix que les esquerres (en la seva terrible fragmentació i diversitat) han assolit més vots que les dretes (49,6% vs 46,4%), hom pot veure com la sortida més democràtica, en termes de vots, que el president sigui algú del PSOE, per nombre de sufragis i escons, i perquè quedaria en posició mitjana ideològicament, tant a l'eix esquerra-dreta (sobre distribució de la riquesa) com a l'eix de conflicte territorial, llindant amb P's a un costat i C's a l'altre, en ambdós casos.

Si, per consideracions de tàctica partidista, a P's i C's no els interessa assumir responsabilitats amb ministeris (per no implicar-se i no desgastar la seva imatge de cara a grans fites del futur), poden investir el president i després negociar llei per llei, en una "geometria parlamentària variable", com ja es va fer en temps de la UCD i, fins i tot, en les primeres legislatures d'Aznar i Rodríguez Zapatero. D'aquesta manera, les polítiques públiques serien més sensibles socialment que amb Rajoy, un alleujament per a bona part de la població.

Davant maximalismes d'uns i ambigüitats d'altres, la pilota de la responsabilitat, l’obligació moral o "decència", i l’altura de mires en nom del bé comú està a la teulada de Podemos i Ciutadans, molt abans del què els seus dirigents esperaven, i molt lluny d’alló què ambicionaven. Si de veritat Pablo-Manuel Iglesias està preocupat pel benestar del 30% més empobrit, ha d'empassar aquesta amarga medicina. Però ell i els seus també poden atrinxerar-se en la crítica constant i l'estratègia del "com pitjor, millor", deixant en el desemparament material als seus votants més desesperats altres quatre anys més (amb tots els seus dies). Fiant tot a tapar amb màrqueting la seva complicitat en la continuïtat de les retallades socials i la pèrdua de drets laborals més dures.

Tanmateix, de no col·laborar en la formació d'un govern més sensible socialment, bé se’ls podria imputar el "fer una pinça" amb el PP contra el PSOE pitjor de la que, per molt menys, es va retreure a Anguita als anys 90. Iglesias no hauria de defraudar als que necessiten canvis substancials ara mateix.

Per la seva banda, Albert Rivera té l'examen on materialitzar el seu tarannà reformista, democratitzador i amb consciència social, podent promoure una nova llei electoral, major transparència i integritat pública, i mesures favorables per als assalariats i autònoms.

Fins ara els "emergents" s'han enfilat a belles promeses no sempre viables al món real. Arribada l'hora de la veritat, pels seus fets els coneixereu.

Enric Martínez Herrera és professor de CC. Polítiques i Sociologia afiliat a la Universitat de Cambridge i va ser candidat a Secretari Gral. de Podem a Catalunya.





4 Comentarios

Publicidad
#4 Toni, Barcelona, 12/01/2016 - 18:27

Pero los únicos que parece que quieren arreglar España y no romperla es Ciudadanos (C's). Pero no tienen suficientes diputados. Mientras solo se persiga la poltrona y no el bien común, vamos dados.

#3 Barcelona, Barcelona, 06/01/2016 - 20:09

És una posibilitat.

#2 Jordi, L'H, 26/12/2015 - 16:30

Molt currat l'anàlisi, però només hi ha dues possibilitats reals:
1) Coalició PP-PSOE (suicidi pel PSOE)

2) Convocatoria d'eleccions a Març

#1 Alfons Maristany, BCN, 24/12/2015 - 08:53

Se abre una época fantástica
Los partidos deberán pactar (maravillosa palabra) deberán ponerse de acuerdo por el bien común y no por partidismo.
Es el momento de hacer una Ley de Educacion consensuada y que no se cambien con cada gobierno. Y que participen los educadores