La Puntita · 28 de Noviembre de 2017. 18:44h.

XAVIER RIUS

Director de e-notícies

El general Escofet

D'esquerra a dreta: Saladrigas, Martí Gómez, Ramoneda, Roger Jiménez i Josep Maria Sòria

Quan jo era un joveníssim redactor de La Vanguardia, Manuel Ibáñez Escofet anava per la redacció donant ordres amb aquella veuassa que tenia. Aleshores, estem parlant dels anys 80, ja era un mite del periodisme. Un mite amb potes.

Fins i tot de lluny feia respecte. Si en alguna ocasió m'havia adreçat la paraula li contestava, per descomptat, de vostè. Amb el seu cabell gris tenia una retirada a l'Adenauer, el canceller que va treure Alemanya del pou després de la II Guerra Mundial. En un hotel de luxe de Londres hagués passat també perfectament per un lord anglès.

Tenia autoritat moral. Sospito que no només per la seva llarga trajectòria professional. També perquè anava una mica a contracorrent. En un temps el que la majoria de periodistes eren d'esquerres ell era catalanista. No es va deixar mai endur pel main stream. Va defensar les seves idees amb convicció. Ningú no li discutia el seu mestratge.

Llavors, el catalanisme era minoritari als mitjans de comunicació. No com ara que s'ha produït el fenomen invers. El sobiranisme està de moda. Sembla que hagis de ser sobiranista per fer carrera. Sobretot als mitjans públics.

Per això, el passat dia 15 familiars i excol·legues van organitzar un acte d’homenatge al Col·legi de Periodistes. A càrrec de cinc senyors del periodisme: Josep Maria Sòria, Roger Jiménez, Josep Ramoneda, José Martí Gómez i Robert Saladrigas.

A més dels esmentats, entre el públic hi haviat també tota una generació amb els quals vaig aprendre les bases rudimentàries de l’ofici. Editar un text d’agència, encaixar un titular, tallar una columna de breus: Moncho González Cabezas, Txema Alegre, Miquel Villagrasa, Juanjo Caballero. També hi havia altres celebritats com Lluís Bassets, Jaume Serrats Ollé, Llúcia Oliva, Jaume Fabre o Jaume Guillamet.

Malgrat està ple va ser acte una mica en la intmitat. Vaig pensar erròniament que potser fins i tot hi anava l’expresident Pujol perquè Ibáñez Escofet va aconseguir ser amic de tres personatges antagònics: Pujol, Tarradellas i l’abat Escarré.

També vaig trobar a faltar un estudiós del periodisme com Josep Maria Casasús, que també va treballar amb ell, perquè el desaparegut està per estudiar. Sortosament hi havia una autoritat mundial en materia de biografies i memòries com és Jordi Amat. No estaria malament que un dia posés fil a l’agulla.

En canvi, hi havia la Laura Borràs, però ja no sé si com a presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes o com a candidata de Junts per Catalunya. Estaria bé que els alts càrrecs, si van en unes llistes electorals, dimitissin per poder dedicar-se a fons a la campanya.

Malauradament, el problema d’Ibáñez Escofet -com el d'Eugeni Xammar i altres periodistes que van marcar una època- és que van escriure tant que no van deixar obra escrita. És la condemna de l’article: fugisser. Abans, amb la premsa de paper, durava només 24 hores. Ara s’acaba perdent pel núvol de google o per les xarxes.

Perquè, a banda de les seves memòries, té només dos llibres més. Ambdós reculls d’articles: La corda fluixa (1971) i Les arrels i les fulles (1985). El primer, sortosament, acaba de ser reeditat. Només pel pròleg de Sam Abrams, un dels pocs savis que tenim, ja paga la pena.

screensnapz025.jpg

 

Les memòries van ser publicades el 1995. Les vaig llegir quatre anys després. Tinc la mania d’anotar a la tercera plana la data de la lectura. Tant se val perquè les va començar a escriure el 1974 a Sant Carles de la Ràpita i las va acabar a Capmany, un poble de l’Alt Empordà on tenia el seu refugi, el 1990.

Manuel Ibáñez Escofet (1917-1990) va tenir una infància dissortada: el pare va morir als 26 anys i la mare poc després de tuberculosi. Al llibre explica que, per intentar curar-se, va anara a fer repòs a Santa Creu d’Olorda -ell escriu el topònim amb la grafia antiga: Olorde-, en plena Collserola. Quan vivia a Molins de Rei hi anava sovint amb l'esperança que se m'aparegués l’esperit de l’báñez Escofet.

Unes memòries, com un article d’opinió, són bones quan no passen de moda. Hi ha frases en La memòria és un gran cementiri -així les va batejar- que són plenament vigents: “el país ha estat sempre desgavellat perquè no ha estat realment res”.

Si volen aproximar-se a ell tenen també el llibre de Llàtzer Moix i el desaparegut Juanjo Navarro en el que entrevistaven, a més d’Escofet: Wifredo Espina, Josep Pernau, Enric Sopena i Antonio Franco. La crème de la crème d’una època. En la introducció el definien com un “periodista incandescent”. La definició és exacta.

Catalunya ha tingut dos homes importants amb el congom d'Escofet. Un és Frederic Escofet, que va ajudar a derrotar l'Alzamiento nacional a Barcelona el 1936. Amb l’ajut de la Guàrdia Civil, tot s’ha de dir. L’altre, Manuel Ibáñez Escofet. Podríem entrar en el vell debat de què és més important: si les armes o les lletres. Com Cervantes al Quixot. Però per a mi no hi ha dubte: el periodisme.

Per això, ara que el director general de Difusió de la Generalitat, Ignasi Genovès, ha organizat una exposició sobre un altre mite de la cultura catalana com Josep Palau i Fabre (1917-2008) hauria de pensar en preparar-ne una altra sobre Ibáñez Escofet. Les noves generacions de periodistes haurien de saber qui és i, a l’homenatge, vaig veure pocs joves. La majoria exhibíem canes o calvícies com la meva.

L'acte va ser un dimecres. Dissabte, el llibreter de vell que puntualment ve cada mes a Martorell -i que duri- portava la primera edició de les memòries. La publicada amb tapa dura. Vaig tornar a comprar el volum. Dos euros, una autèntica ganga. Va ser el meu darrer homenatge a un gran periodista.

 

8 Comentarios

Publicidad
#6 pepe.----, andorra, 30/11/2017 - 14:41

desde aqui tambien, quiero enviar un mensaje al psicologo forense de asturias, calumniado por el hembrismo militante q no aguanta q alguien diga q la mitad de las mujeres presentan denuncias falsas. Las odiadoras de los hombres acusan a un profesional, de odio a las mujeres, la nueva inquisicion del genero q te marca si no te arrodillas ante ellos.

#4 Rodejet, Barcelona, 29/11/2017 - 17:54

Pobre Ibáñez-Escofet si veiés qui parla d'ell al cap dels anys, es tornaria a morir. Hi ha elogis que depèn qui vinguin són autèntiques desqualificacions.

#4.1 pepe.----, andorra, 30/11/2017 - 12:34

si, y tambien hay insultos y descalificaciones, aunque sean sutiles y disimuladas, q depende de quien vengan son verdaderos elogios, por ejemplo, los tuyos.

#3 Marcel-li, Barcelona, 29/11/2017 - 15:02

Efectivament aquella generació de persones de pedra picada educades en la linia recta de l'ordre i la moral, del dipaleg i l'empatia, han de passar a el pàgines de la història que s'hauria d'impartir als nanos a les escoles. Dissortadament de tot aquell reguitzell de mentalitats ben posicionades per tirar endavant el pais en queda ben poca cosa..

#3.1 Rodejet, Barcelona, 29/11/2017 - 18:00

" Línia reca de l'ordre 2, ha ha ha. Em recorden les seves "ponderades " paraules a les del seguidors del Duce, "Il Ordine Nuovo ", potser vostè s'emmiralla en Clemente Graziani, o qui sap, amb el pretèrit "pensador " espanyol Giménez-caballero

#3.2 pepe.----, andorra, 30/11/2017 - 12:33

rodajillo locutus, causa finita.......

#2 pepe.----, andorra, 29/11/2017 - 12:35

lamento discrepar en lo de q el sr. Escofet ayudo a evitar el triunfo de la sublevacion militar en Barcelona, fueron los anarquistas con durruti, ascaso y garcia oliver quienes junto a la Guardia Civil evitaron el golpe militar en BCN.

#1 Ganxet, Reus, 29/11/2017 - 10:02

Sempre és d'agrair trobar un article de reconeixement per algú que va fer durant molt anys la seva feina bé, cosa cada cop més estranya. Felicitats.