La Puntita · 2 de Octubre de 2017. 13:54h.

XAVIER DEULONDER

Independència

Vull que el Parlament de Catalunya proclami la independència, en primer lloc, per donar una lliçó a Espanya. Al Canadà, van acceptar convocar no pas un sinó dos —el 1980 i el 1995— referèndums d’independència al Quebec i, com sabem, el 2014, el Regne Unit va fer igual a Escòcia; el resultat va ser que, en aquests referèndums, organitzats legalment i amb el suport de l’Estat, on van fer campanya tant els del sí com els del no, la independència va ser derrotada, per poc marge, però derrotada; en conseqüència, si a Espanya haguessin seguit aquest camí, potser haurien pogut evitar perdre Catalunya, però, com ja ho sabem, Spain is diferent i, per això, l’única cosa que hi val és la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles i qui això no ho vulgui acceptar per les bones ha de preparar-se per rebre uns bons cops de porra acompanyats d’impactes de bales de goma i de gasos lacrimògens; així doncs, Catalunya és comparable al Quebec i a Escòcia, però Espanya no té res a veure amb el Canadà i el Regne Unit, sinó, més aviat, amb Turquia. I si parlo d’Espanya, sense personalitzar-ho en cap dirigent polític en concret, és perquè, al Congrés dels Diputats, els partits contraris al dret de decidir de Catalunya —el PP, el PSOE i Ciutadans— hi sumen una àmplia i folgada majoria absoluta. D’altra banda, ja ho sé que els que, a Cadis, Granada i d’altres ciutats, sortiren a aplaudir al crit de a por ellos les unitats de la policia nacional i la guàrdia civil  enviades a Catalunya no eren pas una majoria, però és que, a Espanya, no va haver-hi tampoc manifestacions massives exigint la celebració d’un referèndum a Catalunya; evidentment, ací pot venir bastant a tomb recordar que, el 1898, als ports d’Espanya s’acomiadava amb cançons patriòtiques els vaixells que transportaven els soldats espanyols que havien d’anar a Cuba a lluitar contra els independentistes. Quantes ganes que tinc de veure tots els intel·lectuals espanyols que han donat suport a la repressió de Catalunya com es passen una temporada als campos de Castilla, discutint sobre el Desastre, meditant sobre el ser profundo de España i el sentimiento trágico de la vida, així com fent propostes regeneracionistes per a Espanya; igual en les lletres espanyoles sorgirà una Generación del 2017; sempre es podran consolar anant a atabalar els paises hermanos de la América hispana amb les seves històries sobre la gran obra de creació de la Hispanidad que hi va fer la Madre Patria.

També vull la independència per posar fi a un règim constitucional basat en la impunitat dels crims del franquisme i en la negativa a condemnar Franco i el seu règim. No es tracta pas, únicament, que els actuals dirigents del PP siguin fills, gendres, néts o nebots d’antics jerarques franquistes, sinó que, durant els governs socialistes de Felipe González i de José Luis Rodríguez Zapatero, suposadament hereus de l’oposició al règim, no va sortir ningú dient que no es podia mantenir una vergonya com el Valle de los Caídos ni que calgués il·legalitzar la Fundación Francisco Franco, mentre que, tal com ja ens ho podem figurar, a Alemanya resultaria inconcebible l’existència legal d’una “Fundació Adolf Hitler”. Certament, a Espanya hauria pogut sorgir un moviment polític de revisió dels pactes de la transició fets ara fa quaranta anys sota l’amenaça d’una intervenció militar si això de la democràcia arribava massa lluny per al seu gust, però ja hem vist quines són les forces majoritàries en la vida política espanyola; ara per ara, doncs, Espanya sembla força satisfeta d’ella mateixa. El règim del 1978 ha entrat en crisi a Catalunya de la mateixa manera que l’Assemblea de Catalunya, òrgan d’oposició democràtica unitària al franquisme, va crear-se el 1971, quan, a la resta de l’Estat, la lluita contra la dictadura encara estava a les beceroles.

Què podria passar si a Espanya s’hi proclamés la república federal? Doncs, per començar, que Catalunya continuaria sent una regió d’Espanya en comptes d’un país d’Europa, i, a més, que s’hi podria repetir l’experiència de l’Espanya de les autonomies: comptant amb la complicitat de les altres regions, on el règim federal no seria una cosa reivindicada sinó decidida des de dalt, Madrid es dediqués a anar retallant l’autogovern de Catalunya, la qual, tal com ja ens ho podem imaginar, continuaria patint problemes d’espoli fiscal, manca d’inversions en infraestructures i centralisme econòmic madrileny, i això per no parlar de la qüestió de la llengua.

Per cert, no estaria bé organitzar un acte de desgreuge a en Piolín, el Gat Silvestre i els seus companys, la imatge dels quals s’ha vist injustament denigrada aquests darrers dies?

9 Comentarios

Publicidad
#9 PQG, Península Ibérica, 06/10/2017 - 12:55

Señores no se mentan con el Señor Deuleunder que ahora mismo debe de estar muy triste. Cada vez parece menos probable que se declare la independencia

#8 LuisAlb, ZGZ, 05/10/2017 - 23:47

Tampoco va a comentar nada de los hijos de gc acosados y señalados, en una acto de mezquina cobardia, no?

#7 LuisAlb, ZGZ, 05/10/2017 - 23:46

Usted seór Delounder no va a comenntar nada del señalemos a los que no quieren ceder espacios o a los no indepes verdad?
Tampoco el acoso que han recibido los del PSC. En Cataluña se ha terminado la sociedad plural de pensamiento, o esas conmigo o eres un traidor a la patria.

#6 pepe.----, andorra, 05/10/2017 - 15:23

imagen denigrada? aux contraire mon cheri, para mi la imagen de piolin es la mejor q pueden dar.....Lo demas es la habitual parrafada de un separata, el tipico chapas q siempre dice las mismas cosa, pero al q nadie hace caso pq todos saben q siempre esta con lo mismo. Es como un divorciado, q esta un años dando la chapa con sus rollos. Es un pesaó.

#5 Gerardo Quesada, Arreu i Enlloc, 05/10/2017 - 03:30

Sr. Deulonder, en primer lloc actualitzi's: paraules com "nets" ja no porten accent diacrític. En segon lloc, si no podeu ser independents no és perquè els espanyols siguin fatxes i cridin "a por ellos". És perquè els separatistes només sou dos milions de persones, i amb aquests números no n'hi ha prou per tòrcer el braç d'un Estat de dr