La Puntita · 17 de Febrero de 2017. 09:42h.

RUBÈN NOVOA

Analista

La Catalunya que sempre bada

És el moment d’entrar en matèria no sense deixar palès que em sembla absolutament irresponsable ––i molt temerari, excessivament temerari–– que les forces vives del pensament políticament correcte catalanes se centrin aquests dies en mobilitzar tot el país exigint un suport unànime i una adscripció incondicional, única i totalment acrítica a la campanya «Volem Acollir, Casa Nostra és Casa Vostra».

Des d’una mirada estrictament analítica, em provoca terror de veure com les susdites forces que, per a més inri, s’autoproclamen progressistes, renovadores, alternatives (o fins i tot populars!) estiguin exercint un paper actiu de retruc que acaba confluint amb la guerra asimètrica amb la qual ens conhorta el Moviment Gihadista Global (MGG).

Si volem parlar de «certs» refugiats, haurem de parlar també dels causants de llur situació, el mateixos que estan sotmetent Occident a una gran operació psicològica (PSYOP) encaminada a desestabilitzar els nostres governs per la via de generar distància entre governants i ciutadania tot servint-se de la por com a instrument tàctic principal. Madrid, Londres, París, Brussel·les, Niça, Berlín, ... de tot això segur que n’haureu sentit a parlar.

El modus operandi emprat és el clàssic ––de manual–– i si us interessa literatura al respecte podeu confrontar les publicacions de la US Army John F. Kennedy Special Warfare Center and School on hi trobareu una lectura amable, rigorosa i acadèmica envers aquesta matèria.

La fórmula matemàtica emprada és molt senzilla: es fonamenta en introduir en una població determinada la suma de dos elements: per una banda sentiment de culpa i de l’altra cert sentimentalisme infantiloide. Aquest tipus d’operació sempre acaba provocant: més control social i assenyalament públic del pensament crític com a dissidència (i del què tot això comporta). No és moment de parlar-ne ara.

Malauradament, Catalunya, a banda d’ésser «un país de badocs» com meravellosament va deixar dit en el seu dia el poeta Josep Carner, és totalment vulnerable envers aquest tipus de discurs melting pot. Excessiva i infantilment vulnerable diria jo. Tan sols cal intimidar la bona gent del país: la què va fent, honradament, com bo i millor pot, a la vida. La immensa gran majoria de tots plegats.

De primer, hom hi aplica el terror psicològic. Talment com Stanley Kubrick va immortalitzar al cinema amb la «rehabilitació» de l’Alex DeLarge a La Taronja Mecànica. És així com emergeix al nostre imaginari la terrible, dolorosa i corprenedora imatge que afecta allò més profund de la nostra ànima: l’impacte de veure el cadàver d’un nadó ofegat a la Mediterrània.

Construït el drama en l’imaginari col·lectiu, aquest acaba derivant en sentiment de culpa també col·lectiu. Està a bastament estudiat tot això com us comentava més amunt.

No seré pas jo qui negui que ens trobem davant d’un sentiment, el de culpabilitat, massa humà; no obstant, tingueu ben present, que, en aquest particular concret, estem referint-nos a sentiments ad hoc creats artificial i intencionadament per ésser induïts i afectats en un target ben concret, i, com no pot ésser d’altra manera ––en tant que el fenomen es manifesta de forma excessivament emfasitzada (ergo: visible)–– el resultat final de tot plegat acaba albirant i deixant al descobert llur naturalesa essencial i finalitat última.

Perquè al cap i a la fi, en una societat com la nostra, on tot és façana, la campanya «Volem Acollir» no podria haver estat formulada d’altra manera pels seus promotors. És un fet tan notori que, fins i tot Televisió de Catalunya va quedar exposada públicament a la xarxa per la baixesa moral que suposava el fet de fer calaix en forma d’ingressos publicitaris amb la retransmissió del concert del Palau Sant Jordi del proppassat dissabte.

Però compte, TV3 no va ser l’única que va fer caixa aquella nit. També van fer-ne els organitzadors del sarau a les guixetes del Sant Jordi. Una caixa que, com la de Televisió de Catalunya, evidentment s’omplí de money. Aquests, els dels calés, van ser-ne ––i d’això es tracta–– la minoria. Tanmateix, no foren els únics en fer caixa aquella nit. Hi manca encara la gran majoria: els altres. Les víctimes de la PSYOP.

Aquella nit, gran part de la societat catalana va exercir la penitència de fer caixa amb si mateixa, redimint el sentiment de culpa que havia estat induït externament. Expiant el pecat original d’ésser el culpable de totes les desgràcies del món i de no fer absolutament res per aturar-les.

Impotència (i pura covardia! ––diria jo––) bastida de molta façana fruït d’allò tan català del «quedar bé»; que és com ho entén la majoria.

Simple. I tràgic alhora ––nacionalment parlant––, perquè constata l’atzucac d’una Catalunya complaent que porta plantant cara a la realitat geopolítica del món i, el què és més preocupant, a la seva pròpia, as usual: nowhere and meaningless, completely erratic. El «procés» n’és el millor exemple que se’m presenta ara mateix.

I ja per anar cloent aquesta segona part, si ahir a Deixeu els nostres avis tranquils!, vaig exposar que conec el drama d’ésser refugiat en primera persona de boca del meu oncle-avi Gabriel Arranz, i, avui, a La Catalunya que sempre bada he provat d’exposar tot aquest aquest «putsch mediàtic» de cara a la galeria que en definitiva és la campanya «Volem Acollir», demà, a Acollim-los!: un framework de treball sensat, em centraré en solucions aplicant el pensament lateral i fent-vos un breu resum entenedor de quina és la situació real que afronta Europa amb la carpeta dels refugiats a dia d’avui.

Centrar-se en solucions significa per a mi que si realment Catalunya vol fer un favor real a aquesta gent que ho està passant realment molt malament ––a les víctimes reals d’aquest drama, demà hi insistiré–– no necessitem res ni ningú per posar-nos de pet a la feina amb fresa. La dura experiència familiar m’hi obliga. Perquè entenc aquesta mena de dolor i hi empatitzo. I perquè mentre alguns heu de redimir-vos dels vostres pecats i pagar la vostra penitència, altres haurem de reparar el món. Tikun Olam. Però això serà demà.

Rubèn Novoa i Arranz

Barcelona, 17 de febrer de 2017

 

 

[ Continuarà... (demà, amb: Acollim-los! Un framework de treball sensat) ]

1 Comentarios

Publicidad
#1 botifler1914, Sinitaca, 17/02/2017 - 10:37

Los cursis ya no se contentan con Catadisney, ahora ya soñamos con CataKitty.
Aprendices de brujo.