La Puntita · 15 de Julio de 2017. 19:07h.

XAVIER RIUS

Director de e-notícies

La manipulació de la figura de Joaquim Molins


La mort de Joaquim Molins és un exemple més de les batzegades ideològiques del PDECAT, l'antiga Convergència. Carles Campuzano reivindicava la seva memòria aquest dissabte amb un article a la plana d’esqueles de La Vanguardia -on si no- dient que la darrera vegada que va parlar-hi, ara fa un any, “els seus ulls blaus expressaven més que mai les seves conviccions catalanistes i la seva ferma esperança en un futur més lliure”. Campuzano, si no em falla la memòria, porta 25 anys de diputat entre el Parlament i el Congrés. Ens queixàvem de Pujol.

El comunicat oficial del partit anava més enllà i afirmava que tenia “l'ideal d'una Catalunya lliure”.  No hi ha res més mesquí que utilitzar un mort en benefici propi. També li encolomaven “una concepció progressista de la societat” perquè, en aquest país, si no ets una mica progre vas directe a l’infern. Emparentat amb els Cementos Molins -però no sé si allunyat del nucli dur- i casat amb Isabel Ustáriz -van tenir sis fills: Joaquín, Ana, Nico, Muntsa, Claudia i Belén- era un burgès. En el millor sentit del terme, però segur que de la CUP, no.

Ja ho van fer amb Johan Cruyff. Artur Mas -o el seu cap de premsa, Joan Maria Piqué, tant me fa- van difondre llavors una nota de còndol en el que el posava com a exemple per al procés. "La de Johan Cruyff és una gran pèrdua pel FC Barcelona, pel futbol i també pel país. ‘Si vols fer una cosa, fes-la’, ens va dir. Això és exactament el que fa Catalunya. I Cruyff ens demostra que es poden fer coses grans, i que les tenim a l'abast”, va afirmar aleshores el ja expresident.

Home, Cruyff podia ser moltes coses, però un indepe, no. Després de més de quasi cinquanta anys a casa nostra crec que l’única frase que va aprendre a dir en català va ser la de “la pela és la pela” i no utilitzava la llengua catalana ni a les rodes de premsa de la Selecció.

Amb Joaquim Molins han fet el mateix. Almenys Campuzano tenia la gentilesa de recordar que venia de Centristes de Catalunya-UCD, cosa que el comunicat del PDECAT obviava meticulosament. Resulta que la seva carrera política començava quan “es va incorporar a Convergència Democràtica de Catalunya ara fa 36 anys”. Ara tot el que fa flaire a la Transició fa pudor.

Jo, al Joaquim Molins del vaig tractar poc. Quan plegava em vaig assabentar que s’incorporava al Centre de Càlcul de Sabadell. El vaig trucar per dir-li que ho publicaríem. Em va demanar, si us plau, que espéressim un dia perquè ho havia de comunicar al seus, suposo que es referia al grup municipal. Vaig accedir-hi. Greu error.

L’endemà ho va publicar el diari Expansión. En periodisme no es poden fer favors. Si tens una notíca confirmada l’has de publicar. A més no te’ls tornen mai. I no ho dic en aquest cas pel traspassat. Amb Andreu Buenafuente, quan li anava malament l'empresa, em va passar el mateix.

Però convertir Joaquim Molins en un referent del sobiranisme demostra no només que al PDECAT van donant pals de cec -com indica la darrera remodelació-, sinó també qud són capaços de manipular la història. Recentment, a Josep Tarradellas, una altra figura de la Transició, també l’han reconvertit en un abrandat independentista. A ell, que el Rei Joan Carles va fer marquès.

Xavier Trias, que en això s’ha portat com un senyor, s’ha limitat a destacar que “va tenir una contribució decisiva" en els Jocs Olímpics i que "va lluitar de manera incansable per fer les Rondes”, entre d'altres coses. Almenys ha tingut la decència de no convertir-lo en un líder sobiranista.

Perquè Joaquim Molins va ser, probablement, la primera víctima del ‘pinyol’, el nucli dur que començava a agafar les regnes de CDC. Totes les cròniques que he llegit, fins i tot les periodístiques, ho amaguen. Malament rai si comencem a perdre la memòria com a país.

En efecte, el 1999 va ser candidat de CiU a l’Ajuntament de Barcelona després d’haver estat diputat al Congrés i conseller de Comerç (1986-88) i de Política Territorial (1988-93). Llavors Barcelona era un feu socialista. Un os dur de rosegar per a CDC contra el qual ja s’havien estimbat Josep Maria Cullell (1987) i Miquel Roca (1995).

Jo crec que el que va estar més a la vora de trencar la supremacia del PSC va ser precisament Cullell. Va arribar a treure 17 regidors enfront els 21 dels socialistes. Si hagués tingut paciència potser hagués arribat a alcalde. Però Maragall, que venia dels Jocs Olímpics, estava en el seu apogeu.

I val a dir que a l'hegemonia socialista va contribuir-hi el propi Pujol quan, a les primeres eleccions municipals després del franquisme (1979), va posar un desconegut Xavier Millet, el bo dels Millet, de candidat. Tant Miquel Roca com Ramon Trias Fargas volien provar sort.

L'excusa va ser que ambdós estaven enfrontats i Convegència s'hagués pogut trencar. Però vista l'evolució posterior del personatge segurament no volia que ningú li fes ombra abans d'optar ell a la presidència de la Generalitat.

Molins es va quedar en nou regidors. Ves per on els mateixos que té ara el PDECAT després de la fuga de Gerard Ardanuy. Per a les eleccions del 2003 va posar com a condició ser també president de la poderosa Federació de Barcelona de CDC.

El col·lega Francesc Arroyo em deia l’altre dia a facebook -jo d’això no me’n recordo perquè no feia informació municipal- que “a la campanya CDC no li va fer costat”. Sospito que, com a Antoni Fernández Teixidó, no li van acabar de perdonar mai que vingués del centrisme. En un i altre cas si van arribar ben amunt -els dos a conseller, Teixidó fins i tot a superconseller de Treball, Indústria, Comerç i Turisme (2002-2003)- va ser per mèrits propis.

En fi, Mas li va dir que no i va posar-hi Joaquim Forn, el nou conseller d’Interior. Em sembla que si l’han fet conseller és perquè -encara que era el candidat de Trias per a l’Ajuntament de Barcelona- hi ha cua: Santi Vila, Joana Ortega, Ferran Mascarell.

Com Turull, al que Mas també va frenar -juntament amb Gordó- com a successor al capdavant del nou PDECAT. Si Turull no arriba ara a conseller, amb tot el que ha fet pel procés, no hi arribarà mai. Ves a saber què queda del PDECAT a la propera legislatura.

Però Molins va entendre el missatge i va decidir plegar. Quan Xavier Trias diu que “va abandonar la primera línia de la política” va ser per això. Això sí, se’n va anar sense fer escarafalls. Com se'n van els senyors.

El 2013 el propi Mas el va repescar com a president del Patronat del Gran Teatre del Liceu perquer era “un enamorat de l’òpera” -la frase també és de Trias-. Al Liceu -antany un exemple de l'empenta de la societat civil- és ara una entitat consorciada per les administracions: Generalitat, Ajuntament, Diputació de Barcelona i Ministeri de Cultura. CiU hi tenia majoria.

Artur Mas aquestes coses les té. A Cullell també el va respescar per a un consell de dirigents històrics de CDC perquè havia estat el seu cap a l’Ajuntament de Barcelona. Potser també per alguna cosa més. Però deixem que Joaquim Molins descansi en pau.

1 Comentarios

Publicidad
#1 pepe.----, andorra, 19/07/2017 - 14:17

Q malos tiempos para ser un buen periodista.....Felicidades, es un magnifico obituario y ademas sin pretenderlo.