La Puntita · 24 de Noviembre de 2014. 10:00h.

XAVIER DEULONDER

Les esqueles de Lleida

En respondre a les —justes i merescudes— crítiques rebudes per haver posat una esquela a Víctor Hellín, l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, va justificar-se parlant de reconciliació; ara bé, la primera qüestió és la de preguntar-nos si, de debò, ens hem de reconciliar amb un antic jerarca del franquisme. Per començar, segons els principis de la democràcia, l’única manera legítima d’accedir als càrrecs públics és passant per les urnes en unes eleccions lliures i netes, en conseqüència, el que va fer Hellín entre 1943 i 1952 fou usurpar l’alcaldia de Lleida. Potser aquesta fou la seva recompensa per haver participat en el cop d’estat de juliol de 1936, i, per tant, haver-se fet còmplice d’una insurrecció militar contra un govern constitucional i democràtic; així doncs, el proper acte de reconciliació que pensa dur a terme Àngel Ros, quin deurà ser, organitzar un homenatge a Tejero, potser? Per cert, si tan conciliador es mostra, li agradaria que els criminals franquistes reclamats recentment per la justícia argentina acabin pagant per les seves culpes, o potser no?

La CUP ha difós una fotografia on es pot veure l’alcalde Hellín presidint un acte on s’hi exhibia l’esvàstica; amb tota seguretat, doncs, el 1944, el màxim responsable de l’ajuntament de Lleida no deuria considerar pas una bona notícia l’èxit dels aliats en el desembarcament de Normandia; no em sorprendria gens que en arribar-li la notícia de la mort de Hitler hagués decretat un dia de dol. De fet, ací no tenim res més que un dels molts exemples de la total alineació del règim franquista amb el III Reich.

Posteriorment, tal com ho recorda el Diari de Girona en un obituari tan lamentable com l’esquela de Lleida, en la seva època de governador civil de Girona (1962-1968), Hellín no va exhibir gaire la seva ideologia franquista; bé, és que, aleshores, les esvàstiques ja estaven passades de moda, igual com les camises blaves, i és que sembla que no però el desenllaç de la II Guerra Mundial va fer canviar algunes coses; a més, segons continua l’obituari, resulta que fou “senzill, cordial i amable en el tracte”; no va ser, doncs, un energumen com el general Felipe Acedo Colunga, governador civil de Barcelona (1951-1960), qui arribà a exigir a un periodista a qui havia cridat al seu despatx que se pusiera firmes, però i què? Hitler tampoc no era un mal educat que tractés la gent del seu entorn a crits i amb males maneres. Ja m’ho crec que Hellín “no semblava un governador d'una època dictatorial”, però el problema és que ho era, i suposo també que, ni que fos per pur instint de supervivència, els qui havien de relacionar-s’hi, sobretot si eren periodistes, deurien posar molta cura a no oblidar-ho.

Com a governador civil, va impulsar la construcció de l’aeroport de Girona, va aconseguir millorar el ferm de la carretera Nacional II i, a més, va fer que tota la xarxa ferroviària de la província fos de doble via. Certament, no deuria ser pas ni un inepte ni un indolent, però, això no pot fer-nos oblidar que era “un home de la Falange, que servia al règim i al franquisme”, i ací no estem parlant pas de diferències ideològiques sinó d’haver format part de les estructures d’un sistema criminal. Quants alcaldes i gauletiers va haver-hi al III Reich que duguessin a terme una gestió correcta dels càrrecs que van exercir? M’imagino que molts, però per més que no fossin uns fanàtics o uns ogres, després de 1945, haver servit el règim nazi va ser una taca en el seu historial, una vergonya que sempre hagueren d’amagar. I em sembla que puc estar segur que un dirigent polític de la RFA es trobaria amb molts greus problemes si se li acudís lloar la memòria d’algun dirigent local de l’època hitleriana.

Els homenatges pòstums a Víctor Hellín —o, també, a Joan Antoni Samaranch, Josep Maria Porcioles, Carles Sentís, Josep Maria Socías Humbert, etc., etc— s’inscriuen del tot dins de la lògica del règim de la transició democràtica espanyola, un marc jurídic que, el passat 9 de novembre, pocs dies després de la mort d’Hellín, moltes persones van expressar, d’una manera democràtica i pacífica, el seu desig de liquidar-lo per sempre més.
   

3 Comentarios

Publicidad
#3 Scott, Lérida, 26/11/2014 - 16:54

No se indigne usted tanto.

En Lleida también se hacen homenajes al golpista de Companys y no pasa nada.

Venga, un poquito de seny.

#2 carles, bcn, 25/11/2014 - 09:50

Rancunia i odi destila aquet article ¿Qui es aquet senyor per parlar aixi " Aquets son els que parlen d`integraciò"

#2.1 Si els franquistes demanen perdó, que també o dema, nin ERC, Iniciativa (ex PCE), UGT i CNT, 26/11/2014 - 01:05

Ha demanat perdó ERC per la seva inacció durant la Guerra Civil? Em refereixo a aquells catalans que foren assassinat per ser catòlics o de dretes per part de comunistes i anarquistes mentres Companys et al cantaven els Segadors i miraven cap un altre banda.