Mai no hauria pensat que estaria d'acord amb Alfonso Guerra: l'exvicepresident ha anat a TV3 per presentar el seu llibre de memòries -ara espero que hi convidin Ramon de España, que també estrena llibre- i va comparar el PSC amb Woody Allen. Em costa d'imaginar Pere Navarro fent de Javier Bardem, per exemple, però en política no se sap mai.
No parlaré avui del federalisme o de la reforma de la Constitució; n'hi ha prou d'explicar les giragonses dels socialistes en un tema tan cabdal com l'ensenyament. Perquè resulta que han entrat al registre del Parlament una proposició de llei per esmenar la Llei d’Educació de Catalunya que ells mateixos van aprovar el 2009!
El text, en efecte, proposa ara que la Generalitat deixi de subvencionar escoles de l'Opus -n'hi ha una quinzena a Catalunya- que reben subvencions malgrat separar els nens i nenes. Jo, que no he passat de la primera comunió, no portaria mai els meus fills a una escola de l'Opus. Però no hi estic en contra. Cadascú pot portar els fills on vulgui.
El que estic en contra és que escoles que segreguen nens i nenes rebin fons públics en els temps que corren. A més, almenys en teoria, l'Estat és aconfessional. Jo crec que els socialistes ara hi estan en contra perquè la Llei Wert també ho permet, però ells mateixos ho van aprovar just fa tres anys.
Fins i tot li van organitzar un homenatge a Ernest Maragall al carrer de Nicaragua amb tots els alcaldes del PSC fent pinya, davant les crítiques que va rebre el llavors conseller. Els soferts alcaldes -repassin la foto: Bustos, Marín, Ros, etc- no s'imaginaven que uns mesos després el tete els donaria pel sac publicant un article a La Vanguardia contra José Montilla i més tard deixant el partit abans d'unes eleccions per provar sort amb el seu propi xiringuito.
Amb això van preferir posar-se d'acord amb CiU -pitjor: amb el sector més carca d'Unió- i deixar de els seus socis de govern d'Iniciativa. I això que eren socis de govern. Els ecosocialistes no van trencar l'executiu, és clar; però almenys van tenir la decència d'abstenir-se. Mentre que Esquerra també va mirar cap a una altra banda i va votar-hi a favor.
Això sí, després Montilla es va passar tota la campanya electoral del 2010 dient que venia la dreta. Fins i tot al Palau Sant Jordi o amb mítings a la Seat l'endemà. Així va acabar: amb 28 diputats. I encara recordo, per cert, les campanyes insistents d'El País quan els concerts amb les escoles d'elit els va signar Jordi Pujol a la seva última legislatura. El que passa és que el 2009 ho van fer els seus.
El més trist de tot és que a la portaveu d’Educació, Rocío Martínez-Sampere, li ha tocat fer ara el paperot de criticar la mateixa llei que, tres anys enrere, ella mateixa va votar a favor. El més graciós és com ho ha intentat justificar a Twitter: "Keynes deia: si canvia el context, jo canvio d'opinió. Vostè no? Jo, sí". Es nota que va passar per la London School of Economics -la mateixa, per cert, que regalava doctorats a un fill de Gaddafi-.
No sé què és pitjor si canviar de vot en tres anys o barrejar Keynes en tot l'assumpte. Llàstima perquè tenia moltes esperances dipositades en ella.
Si em busques em trobaràs:
Web personal: http://www.xavierrius.cat/
Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies
Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies