La Puntita · 11 de Enero de 2017. 11:44h.

TONI GALLARDO

SOS Baix Penedès

L’any ha començat al Baix Penedès amb una crida desesperada. Una mena de SOS sorgit dels greuges que pateix la comarca i que són, del primer a l’últim, objectivables. L’oblit pressupostari de la Generalitat i de l’Estat (que no és nou, precisament), la catàstrofe de la xarxa viària i el transport públic, i unes estadístiques sobre atur i renda per càpita dramàtiques, sustenten un estat d’opinió que no pot ser més just i raonable.

Però que això sigui així no treu que el Baix Penedès sigui actualment esclau del model econòmic que va adoptar fa dues dècades. Que les altres administracions no hi inverteixin, o que les carreteres i el tren siguin tercermundistes, no és ben bé responsabilitat de la comarca. Ara, haver-se apuntat a la bombolla immobiliària, amb alegria digna de millor causa, sí. I que totes les comarques del país s’haguessin enlluernat irresponsablement amb aquell conte de la lletera, és un trist consol.

Sí, el Baix Penedès va decidir que la seva primera indústria seria la construcció. Que seria una comarca residencial, gairebé sense cap altra activitat productiva que no fos la directament relacionada amb acollir els que buscaven aquí la versió contemporània de la caseta i l’horet de Macià. Aquest “model” tenia data de caducitat, encara que la bombolla no hagués esclatat mai: tard o d’hora, el territori s’hauria acabat, fins i tot a aquells municipis que van aprovar plans generals dignes del franquisme, que permetien urbanitzar fins a l’últim metre quadrat del terme. La crisi, simplement, va fer caure abans el castell de cartes.

En realitat, que al Baix Penedès hi visquessin milers de persones que no hi tenien el lloc de treball explica en part les dures estadístiques d’atur i riquesa que citàvem al principi. I obliga a relativitzar-les. Tenim l’índex d’atur més alt de Catalunya? Sí, però no es tracta de llocs de treball realment destruïts a la comarca, fora dels de la construcció i no tots, sinó destruïts bàsicament a l’àrea metropolitana de Barcelona. Ara, els aturats s’han apuntat al servei d’ocupació del poble on viuen i aixi consten a l’estadística. I la renda per càpita està a la cua del país, quan fa anys trèiem el pit de la dada contrària? Doncs molt fàcil: si tenim un PIB per morir-se de riure perquè gairebé no produim res i a sobre som molts més caps a repartir, quin promig esperem? Els miracles, a Lourdes.

No es tracta de treure ferro a la situació, sinó de dir que el punt enganyós que tenen aquestes estadístiques és també conseqüència, coherent i lògica, de com s’han fet les coses en els darrers anys. En moltes coses ja no hi ha remei. I, certament, només mesures excepcionals (hi ha qui demana un “Pla Marshall”) podran revertir-ho. Però només funcionaran si la comarca té clar que vol ser quan sigui gran. En particular, si és capaç de no cedir als típics xantatges quan un està amb l’aigua al coll, però amb la mateixa valentia per decidir fins on pot baixar-se, per pura necessitat, els pantalons de la dignitat.

No sembla el millor presagi que aquest debat hagi fet ressuscitar dinosaures de la política local teòricament retirats, que s’han començat a tirar pedres a propòsit de trifulgues partidistes del pleistocè. Però no hi ha més, tampoc en aquest aspecte. Fora de tres veus malcomptades que han encetat un discurs nou, la manca de lideratge és abrumadora. De fet, la meitat dels pobles de la comarca no ha fet encara, després de vuit o nou anys de crisi, els deures urbanístics que la nova situació reclamava. Ves a saber si no esperen que tot torni a ser com abans, quan ens pensàvem que érem rics.

2 Comentarios

#2 guillem comí, l'Ampolla (Baix Ebre), 12/01/2017 - 22:35

Bon tòc de guitarró.

#1 Papitu, el de Sanes, 11/01/2017 - 12:48

Felicitats per l'article sr Gallardo. El llegiran els que l'han de llegir?