Publicidad
La Puntita · 22 de Octubre de 2019. 14:33h.

JOAN CURBET I SOLER

Joan Curbet

ANC i ÒMNIUM: El país no és vostre

Ara fa uns dos anys, just en vigílies de l d´Octubre de 2017, vaig tenir una conversa molt interessant amb membres de l´ANC. Havien anat a la Garrotxa a fer un acte de preparació del referèndum (diguem-ne així) i vaig voler assistir-hi per assegurar-me de primera mà que entenia bé les seves propostes. Cap al final de l´acte, vaig adreçar-me a ells amb una pregunta pública que em semblava llavors, i em sembla ara, prou rellevant:

           -Quina proposta teniu per a la part de Catalunya que, conscientment, no participarà en el referèndum?

         -Miri, la nostra proposta és participativa, o sigui que tothom té l´oportunitat de sumar-s´hi. És oberta a tothom; tots i totes poden anar a votar.

        -Em refereixo, si m´ho permeten, a la part de població que consideri el referèndum il.legal o que no es senti interpel.lada per l´acte...

        -Com a tot acte democràtic, està obert a la participació. Justament això és l´essència de la democràcia.

        -Però vostès són, sens dubte, conscients que hi ha un percentatge important de la població que no està, encara, convençuda de saltar-se la legalitat actual. Quina propostes tenen per a ells, en la Catalunya que volen construïr?

 

         En aquell moment, un murmuri creixent de part del públic i algun que altre xiulet poc amable em van convèncer de no fer-me pesat i no preguntar sobre coses que, òbviament, no estaven ni mig previstes. He de dir que l´acte va acabar de manera ben amical, però ningú va voler respondre, ni remotament, a una qüestió que allà sobrava.

         Han passat dos anys, una declaració d´independència, una sèrie de fugides de la justícia, un judici llarguíssim i trist i dotze sentències condemnatòries, i l´ANC segueix sense oferir cap tipus de resposta a la part de Catalunya que no els segueix el joc. Ben al contrari, les seves accions han anat agafant caires molt més durs i menys alegres dels que tenien abans, i han anat mostrant perfils més propers a l´autoritarisme. Un paper essencial en això l´ha tingut la senyora Elisenda Paluzie, a qui coneixíem prou bé: abans del referèndum, i en las seves col.laboracions al diari Ara, ella ja anava dissenyant i recomanant maneres en les quals s´hauria de castigar, en l´esperada República, aquells que no volguessin donar els seus impostos al “nou país que neixia” (sic). Les intervencions públiques de la senyora Paluzie tenen sempre un do singular: fan que, per comparació, els antics discursos redemptoristes de la sra. Forcadell ens semblin mig moderats.                

        L´altra organització representativa de l´anomenada societat civil, Òmnium Cultural (aparentment dirigida per Marcel Mauri), està des de fa molt de temps centrada en la reivindicació permanent del sr. Jordi Cuixart, publicitant-ne els discursos i els lemes, i promocionant actes de resposta a les sentències judicials, des de molt abans que aquestes es fessin públiques. Sóc perfectament conscient del fet que Òmnium va tenir un paper essencial en la preservació de la cultura catalana durant el franquisme, però això sembla ja tan remot que ni ells mateixos se´n recorden, més enllà de concedir els premis literaris corresponents; els més ben dotats, és clar, per a periodistes i comunicadors ideològicament afins com ara Jaume Roures, Tatxo Benet, Jordi Cabré, Xavier Bosch, etc. La darrera campanya seva de què he tingut notícia és la de l´auto-inculpació en solidaritat amb els presos, que han abraçat amb delit algunes de les figures característiques de TV3 i de CatRàdio (link: https://www.youtube.com/watch?v=70ZGk_lAoIY). És una idea verament extraordinària: els “stars” mediàtics no s´arrisquen a absolutament res, continuen embutxacant-se els diners públics a mans plenes, i a sobre aconsegueixen passar per éssers moralment superiors.

        Proposo al lector que ens aturem a considerar-ho: realment ens calen associacions d´aquesta mena, convertides en poders fàctics de tamany monstruós, fortament connectades als mitjans de comunicació, abundosament regades amb diners públics o (el que és el mateix) ateses, cuidades i infinitament publicitades des dels mecanismes de govern? A fi de comptes, ara ja només tenen una funció: forçar el debat públic i influenciar la població en direcció única, servint sempre els mateixos interessos (interessos, sí, també de classe social), afavorint els que ja estan afavorits d´ antuvi. No hi ha ningú que pugui controlar aquestes organitzacions ni sotmetre-les a una supervisió democràtica, però en canvi elles influencien la nostra vida quotidiana i condicionen el nostre dia a dia. Entren i surten dels passadissos del poder com i quan els sembla, es passegen pels platós de TV i els estudis de ràdio com si fossin propietat seva, practiquen el “bullying” moral des d´una posició d´avantatge i ens inviten a rebentar l´ordre democràtic un jorn sí i l´altre també. Fins fa poc ho feien amb un somriure, però ja fa mesos que la sra. Paluzie no somriu gaire; ara prefereix mirar-nos amenaçadorament.  

        És trist que una societat accepti regir-se pels dictats d´organismes que no són polítics, sinó antipolítics, i que no són transversals, sinó de dretes. És trist que acceptem derives populistes propiciades per grups d´influència que no es sotmeten a les urnes, però que sempre estan de part del Govern. És trist que donem espai entre nosaltres a poders sense control que, en canvi, no ténen altre desig que controlar les nostres vides. Però seria molt més trist encara que no els poguéssim dir “fins aquí”; i ara, tot i que ens fem sentir poc, encara podem fer-ho. Bona part dels nostres problemes actuals és la facilitat amb que han pogut imposar els seus lemes, les seves narracions, el seu vocabulari. És així com la gran burgesia catalana ha tornat a vèncer, i està dissolent el simple concepte de classes socials (i ho dic jo, que no sóc ni socialista). És així  com el nacionalisme governamental se les arregla per guanyar sempre: ha dominat la batalla de la comunicació, i ha estat gràcies a la paciència que hem tingut amb els seus còmplices de l´autoanomenada “societat civil”. Però la societat civil, lector o lectora, som en realitat tu i jo.

      No, sr. Mauri, sra. Paluzie. No, membres d´Òmnium i d´ANC. Amb tot el respecte, però amb tota la fermesa: el país no és vostre.     

Publicidad
Publicidad

11 Comentarios

Publicidad
#7 Joanet, Bcn, 13/11/2019 - 14:27

El país no és de ANC ni d'Omnium, és evident. El país és d'aquells que el 1714 van entrar a Catalunya amb violència i "por derecho de conquista" es van apoderar de tot, van anular les nostres lleis, van imposar les seves, i des d'aleshores encara són els amos.

#6 a h, Baix Empordà, 04/11/2019 - 10:48

Aquesta gent de l´ANC i Omnium exerceixen com a partits politics i que se sàpiga, mai s´han presentat a cap elecció. El parlament és casa seva, se´ls obren totes les portes i participen en reunions executives al costat de càrrecs politics electes. Se´ls dona una relevància mediàtica exagera als medis subvencionats i no sabem quants són. Inc

#5 Cucafera, Sabadell, 23/10/2019 - 19:17

Encara que moltes vegades no coincidim, trobo aquest article ben encertat. Me n'alegro de poder tornar a llegir articles seus, Dr. Curbet. Ha estat una sorpresa.

#4 Alex, Barcelona, 23/10/2019 - 16:49

nadie les ha votado

#3 Democracia, BCN, 22/10/2019 - 22:44

Ni tampoco es vuestro. Será consecuencia del voto, en condiciones de igualdad, de toda la ciudadanía de Cataluña, sean catalanes o no, en referendum. Esto es lo democrático. Que gane y se aplique lo que más apoyo popular en número de votos absolutos salga. Lo demás es totalitarismo de idiosincrasia fascistoide, muy de moda actualmente en Ñ.

#3.1 Pepe, Alacant, 23/10/2019 - 09:24

Democrático es admitir sinceramente que quienes se oponen a lo que creemos, forman parte de la normalidad, y que en caso de ser elegidos tienen la misma legitimidad que la nuestra. Se te ve el plumero cuando divides a la ciudadanía de Cataluña entre catalanes o no, todos somos catalanes, aunque tengamos ideas diferentes.

#3.2 Pedro Vidal, Barcelona, 23/10/2019 - 09:55

"Sean catalanes o no" o sea que dentro de los ciudadanos de pleno derecho de cataluña están "los catalanes" y los "otros" ¿tal vez te refieres a "las bestias con forma humana"?
De todas maneras, MUCHAS GRACIAS por el sublime acto de generosidad de dejarnos votar.

#3.3 Alfons Maristany, BCN, 24/10/2019 - 08:43

1º de Democracia es cumplir con la Ley.Una LEy que nos hemos dado: La Constitucion española aprobada por el 90% de los catalanes
Un Estatut de Autonomia que exige 90 votos en el Parlament para cambiar alguno de sus articulos.
Cumplir la ley es lo primero. Si no le gusta cambiela epro con las mayorias previstas por la misma

#3.4 Protágoras, bcn.España, 24/10/2019 - 11:51

Los nacionalistas desde el Congreso interviene en todos los asuntos de España e incluso se permiten con sus votos echar al presidente de España; Rajoy. A la vez exigen que "los españoles" no intervengan en nada que afecte a lo que consideran su coto privado; Cataluña. Lo que resulta a todas luces muy democrático.