Segons la interpretació dels independentistes , la sentencia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) relativa a les euroordres aporta un nou concepte: “un grup objectivament identificable de persones”.
Ràpidament n’han inferit que els catalans constituïm aquest “grup” com a minoria nacional a l’Estat espanyol (i a l’Estat francès) i que per poder exercir els nostres drets i llibertats s’imposa el recurs al dret a l’autodeterminació per a la independència.
Anem a pams.
De la decisió de la sentència no es dedueix que el TJUE equipari el grup que esmenta amb una minoria nacional. La frase entera -que els intèrprets independentistes la retallen al principi i al final- parla de “deficiències que afecten a la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones al que pertanyi l’interessat” (el subratllat és meu).
A la sentència en qüestió, l’interessat és Lluís Puig que pertany a un grup identificable com secessionista -l’única identificació indubtable-, i la tutela judicial del grup s’ha d’entendre referida als drets de les persones que en pertanyen no al grup com a tal. Més enllà d’això és una interpretació tan opinable com la meva.
Però, suposem que, en efecte, el TJUE equipara implícitament “un grup” a una minoria nacional -cosa no demostrada- i que aquesta som els catalans. D’entrada, caldria aclarir si la minoria la constitueix tota la població de Catalunya o sols el grup de persones independentistes.
Sobre les minories nacionals hi ha força literatura especialitzada i, sobretot, instruments jurídics internacionals. Són fonamentals “La Declaració sobre els drets de les persones que pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques” ( Resolució 47/135 de 18 de desembre de 1992 de l’Assemblea General de les Nacions Unides) i el “Conveni -marc per a la protecció de les minories nacionals” (número 157 del Consell d’Europa fet a Estrasburg l’1 de febrer de 1995), ratificat per l’Estat espanyol i en vigor a Espanya d’ençà l’1 de febrer de 1998.
Doncs bé, els drets i llibertats que segons aquests instruments han de ser reconeguts, respectats i promoguts ho són amb escreix a Catalunya pel que fa als catalans que volen exercir (en català) els drets lingüístics, culturals, de reunió pacífica, de llibertat d’associació, d’expressió i de pensament, de llibertat de crear mitjans de comunicació escrits, orals i televisius, de llibertat de rebre ensenyança i formació, de llibertat de participar a la vida cultural, social i econòmica, així com als afers públics, i un munt d’altres drets.
Drets i llibertats que són exercits des d’una autonomia política constitucionalment garantida i estatutàriament plasmada, que disposa de competències exclusives en 34 matèries, algunes tan sensibles com educació, llengua, cultura, industria, sanitat, funció pública, organització administrativa, comunicació audiovisual, ordenació del territori, etc., d’un pressupost de més de 46.000 milions, inclòs el sector públic de la Generalitat, de més de 200.000 funcionaris i d’una policia integral de fins a 22.000 agents.
Una minoria que no pateix cap discriminació ideològica ni política, puix que el president de la Generalitat, els membres del seu govern i una munió de càrrecs públics pertanyen a la minoria.
Vistos els antecedents, el grup de catalans que seria una minoria nacional difícilment podrà reclamar una tutela judicial per a l’autodeterminació i la independència amb alguna possibilitat de ser atesa.
Tant la Declaració de les Nacions Unides com el Conveni-marc precisen que les minories nacionals no tenen el dret d’exercir cap activitat o de realitzar actes contraris a la sobirania i integritat territorial de l’Estat. I el Conveni-marc afegeix (article 20) que la minoria “respectarà la legislació nacional i els drets dels altres, en particular els de les persones que pertanyen a la majoria”, inclosos, per tant, els seus drets lingüístics i culturals.
Serà per aquestes dues estipulacions que els independentistes no esmentaven mai el Conveni-marc, fins que, bo i interpretant al seu caient la sentència del TJUE, els ideòlegs orgànics -VilaWeb al capdavant- decideixen que som una minoria nacional, llavors resulta ineludible la referència als instruments internacionals de protecció de les minories nacionals, però amb totes les obligacions i conseqüències.
Ara bé, ¿la compon qui, la minoria nacional, tots el catalans, incloses les persones que tenen el castellà com a llengua materna o l’usen preferentment i els més de dos milions que (mal) viuen en la pobresa estructural i en el risc de marginació social?
A veure si s’aclareixen què som i qui som el que sigui: un sol poble, una nació sense estat, un grup objectivament identificable, una minoria nacional o tot a l’hora.
