Estic molt content perquè, amb una mica de sort, el procés es carregarà també la CUP. La veritat és que ja van estar a punt de patir una crisi interna després del 27-S. Va haver-hi tot aquell estira-i-arronsa, aquelles preguntes que eren més llarges que la pregunta d’Unió i aquell empat tècnic a Sabadell que no es va creure ningú. Teatro del bueno.
Al final se’n van sortir com van poder i van enviar Mas, en definició del diputat Benet Salellas, “a la paperera de la història”. Em sembla que l’expresident no els hi perdonarà mai. És dels que no obliden les espines clavades.
Però passat sis mesos d'ençà de les eleccions -i dos mesos i mig de l'elecció de Carles Puigdemont- se n’han adonat que la cosa va per llarg. El procés ha esdevingut la quadratura del cercle. Donar voltes en un circuit tancat. La nòria que tenen els hàmsters a la gàbia per distreure’s.
Per això s’han afanyat a presentar una moció, que la Mesa del Parlament -controlada per Junts pel Sí- ha ajornat fin després de Setmana Santa, per reiterat la declaració de desconnexió, especialment el punt sisè que considera el Tribunal Constitucional “mancat de legitimitat”. La moció també proposa "desatendre" l’Audiència Nacional o la desobediència dels Mossos d’Esquadra i demana el màxim suport per a tots els ajuntaments "investigats i criminalitzats”. La majoria de la CUP, clar.
Aquest, en efecte, és un procés de desconnexió peculiar: si el Govern tingués relament pressa en comptes de fer una ponència conjunta -que tampoc és conjunta perquè quatre partits no hi volen participar- hagués tirat pel dret. Hagués enviat els tres avantprojectes de llei -sobre la d’hisenda pròpia, la seguretat social i la transitorietat jurídica- directament al Parlament per a la seva discussió i aprovació. De tots els mecanismes parlamentaris la ponència conjunta és el més lent.
A més, cada dos per tres -només cal veure els acords del Consell Executiu de cada dimarts- el Govern recorre al Tribunal Constitucional, però és el mateix Tribunal que considera “deslegitimat”. A Madrid és deuen fer un panxó de riure.
I, al Congrés, tant Joan Tardà com Francesc Homs han demanat un referèndum -que probablement perdríem, però això és un altre tema- com a sortida d’emergència per al procés. Que no havíem passat pantalla? No deien que no hi havia maxa enrere?.
Tant se val, ara la CUP ja no pot fer res: s'han ficat a la teranyina del poder. Els han portat al seu terreny. Ara serà mol difícil fer marxa enrere o intentar forçar la màquina. A la mínima els culparan de posar en perill el procés. De fer la feina bruta a Espanya. Allò de la unitat i tot la pesca. I els hi llançaran TV3 a la iugular. En això els de Convergència són uns experts: ja ho van fer amb Esquerra.
A hores d’ara, només poden pressionar amb els Pressupostos. El punt sisè de la moció recull precisament que “hi hagi una partida pressupostària per tal de finançar l'esmentada fase preconstituent”. Però el millor que li pot passar al vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, és haver de prorrogar els Pressupostos. Menys maldecaps i qui dia passa any empeney.
Per descomptat, el Govern -a través de la portaveu, Neus Munté- s’ha afanyat a acusar a la CUP de “gesticulació excessiva”. Però fa gràcia que una dirigent de CDC, amb tots aquests antecedents, parli de “gesticulació excessiva”. Probablement el procés és mort. Però la CUP també ha arribat al seu clímax. A partir d’ara tot fa baixada.
