He llegit una notícia aquesta setmana arrel de la mort de l’escriptor Juan Marsé. Aquesta mena de notícia no és cap excepció, una més de tantes com en tenim … a casa nostra.
La notícia es fa ressó de la reacció del conegut personatge de RAC1, el Sr. Marcel·lí, a la mort de l’escriptor.
“És mort un escriptor espanyol que vivia a casa nostra…”
Un escriptor espanyol. És a dir, que Juan Marsé no era català. No ho diu explícitament, però en el context queda clar. Per sortir de dubtes, més endavant ho aclareix: era un anticatalà rabiós. Es fan un tip ded repartir carnets, aquesta gent.
Això sí, ell vivia a casa nostra, és a dir a la del Sr. Marcel·lí i d’algú més; però sembla que Juan Marsé no vivia a casa pròpia, estava com de lloguer o era més o menys com un súbdit dels amos d’aquesta casa, o no ho sé ben bé. Això de casa nostra cada vegada se sembla més a la cosa nostra.
No sé si és una sort, un estat mental o una important responsabilitat rebuda dels déus, la de sentir-se segur i en l’obligació de destriar el gra de la palla, de dir-nos qui és català i qui no… a casa nostra.
El Sr. Marcel·lí, conscient de la seva responsabilitat, és un d’aquests escollits. El conegut i popular locutor de ràdio, ens ho recorda, amb els seus tweets, no fos cas que a algun despistat se li passin per alt les coses realment importants. No defalleixi Sr. Marcel·lí, el món ens mira!
Daniel Boira