El problema de Catalunya Ràdio és que l'han feta servir com un kleenex. La decadència va començar amb Montserrat Minobis que, per utilitzar una expressió de Joan Ferran, va voler arrencar la crosta nacionalista i posar comunicadors propers al tripartit.
Al capdavall, la Corpo funcionava com el Govern: per quotes. La presidència de la CCMA i la direcció TV3 era per a ERC (Albert Sáez i Mònica Terribas, respectivament) mentre que la direcció general de la CCMA i la direcció de Catalunya Ràdio per al PSC (Rosa Cullell i Oleguer Sarsanedas primer o Ramon Mateu després). Amb això no vull dir que periodistes de tan llarga trajectòria fossin d'un o altre partit, però sí que els van proposar un o altre partit. Vostès ja m'entenen.
En alguns casos les quotes van arribar fins i tot a la programació com és el cas de Rita Marzoa, que també es va incorporar amb el vistiplau d'ERC i, quan no va reeixir, la van posar a l'informatiu de les sis del matí o més tard fent un programa el cap setmana. Però en una ràdio que funciona millor no potinejar la programació perquè t'acabaràs carregant l'audiència.
L'escabetxada es va saldar amb la marxa, per aquest ordre, de Toni Clapés, Jordi Basté i Antoni Bassas. Llavors van començar els experiments: al Llucià Ferrer, que era l'estrella del Fricandó matiner de Rac105, el van fitxar per competir a la tarda amb el Clapés.
A la temporada següent van provar amb la Marta Alonso, la Flora Saura i la Míriam Fuster. Finalment amb la Sílvia Cóppulo i ara amb la Tatiana Sisquella. Bernat Soler va ser fitxat de Ràdio Barcelona per fer-se càrrec de la franja de vespre, però com que tampoc no va assolir els resultats esperats, el van intercanviar per Pere Escobar, de TV3, que tampoc no funciona.
Després hi havia els fitxatges en agraïment als serveis prestats com Joan Barril, a qui van recol·locar amb calçador després de sortit rebotat de ComRàdio perquè Celestino Corbacho no li volia pagar el que cobrava. I espero que, a Catalunya Ràdio, no cobri el mateix. O el de Sílvia Cóppulo, que té un llibre on explica, amb tots els ets i uts, com CiU volia tancar l'emissora de la Diputació. Ves per on ha acabat treballant en un mitjà públic controlat per CiU.
Amb els primers descens d'audiència encara recordo la llavors diputada d'ERC Marina Llansana elogiant, en una comissió de control, Oleguer Sarsanedas perquè hi havia hagut un repunt quan tothom sabia que s'acostaven cap al penya-segat. O Rosa Cullell mantenint Sarsanedas un any més al capdavant de Catalunya Ràdio malgrat que també es veia que calia un relleu.
La veritat és que CiU ha fet, amb els mitjans públics, el mateix que va fer el tripartit: posar els seus. Rafael de Ribot a ComRàdio, Joan Maria Clavaguera a l'ACN, Francesc Pena a la Xarxa i Eugeni Sallent a TV3. També s'ho han dividit per quotes: Fèlix Riera, d'Unió, a Catalunya Ràdio. Duran ja va deixar clar, en les negociacions amb ERC, que Catalunya Ràdio era intocable perquè Fèlix Riera és un home de la seva màxima confiança.
El que no sé és si Riera va marxar de Cultura -era el director de l'Institut d'Indústries Culturals- perquè Mascarell se'l volia treure de sobre o perquè havia arribat al seu sostre. Al capdavall, a la darrera legislatura de Pujol, fins i tot va sonar de titular del departament. I suposo que si li ha fet el llit a Manel Fuentes és perquè ja té un substitut al cap.
Riera és un gestor cultural, fins i tot un gran editor, però em sembla que de ràdio hi entén el que jo de física nuclear. De fet, el seu únic fitxatge ha estat la parella Àngel Llacer i Manu Guix. Tant per tant potser haver deixat Pere Mas. I això que no crec que el seu peculiar sentit de l'humor, fins i tot a Twitter, sigui el més adient per a una ràdio pública.
Catalunya Ràdio viu un moment difícil perquè s'ha remenat la seva programació i els successius directors han pensat més en posar més els de la seva corda que professionals de la casa com Xavier Grasset. Altres, com Gaspar Hernàndez, s'han refugiat en programes sobre creixement personal.
Al final ho han aconseguit entre tots plegats: Catalunya Ràdio no és líder en cap franja horària. Manel Fuentes ha resistit fins ara: al matí almenys van segons, però al migdia, el vespre i la nit són tercers! Així no es pot fer una ràdio líder, que és el que hauria de ser Catalunya Ràdio amb els mitjans i la plantilla que té. Rac1 els ha passat al davant a base de trempera, però també per errors propis.
Per això, fins i tot jo -que sovint sóc crític amb els mitjans públics-, voldria dir que els treballadors de Catalunya Ràdio no en tenen la culpa. Potser cal ajustar els sous, o fins i tot la plantilla. Però, com sempre, pagaran justos per pecadors. Els tècnics, els periodistes, el personal de la casa no tenen la culpa de la davallada de l'emissora. Sort, companys.
Si em busques em trobaràs:
Web: http://www.xavierrius.cat/
Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies
