Publicidad
La Puntita · 25 de Octubre de 2015. 17:21h.

XAVIER RIUS

Director de e-notícies

Cremar líders

Els 'pares' de l'Estatut el 30 de setembre del 2005

Jo, al Pere Navarro, no el votaria mall. I ell ho sap. Però em sembla una putada el que li acaben de fer: deixar-lo fora de les llistes per a les generals. Un partit no pot maltractar d’aquesta manera tot un exprimer secretari.

Entre d’altres raons perquè ell era alcalde de Terrassa (2002-2012) -tampoc era fàcil substituir un històric com Manuel Royes- algú el va convèncer que s'havia de presentar per dirigir el PSC. Em sembla que els mateixos que el van convèncer llavors van començar a posar-li pals a la roda després.

Perquè, en efecte, Pere Navarro va ser el primer líder del PSC escollit democràticament durant un congrés en clara competència amb altres llistes. Aquell 17 de desembre del 2011 -jo hi era al Palau de Congressos- va treure el 73% dels vots (545 en total) enfront només el 25% de Joan Ignasi Elena (187).

Altres que es feien el valent just uns dies abans a can Cuní com Àngel Ros tot assegurant que arribarien fins al final van retirar prudentment la candidatura per evitar una ensopegada. El cas d’Àngel Ros serà un dia digne d’estudi a les facultats de ciències polítiques perquè ha passat de ser el representant del sector catalanista del PSC a pactar amb Ciutadans a l’Ajuntament de Lleida.

Entremig va formar part dels quatre magníficos (Joan Ignasi Elena, Marina Geli, Xavier Sabaté i Rocío Martínez Sampere) d’aquell dinar a les Set Portes, però els va deixar tirats a canvi de continuar d’alcalde de Lleida. Fins i tot, per cert, ha arribat a president del partit.

Per descomptat, Pere Navarro va cometre errors. D’entrada integrar els crítics a l’executiva tal i com va anar després la cosa. El que ha de fer el líder d'un partit és manar. Quim Nadal potser tampoc es mereixia una sortida com aquella.

O quan va anunciar que, en el tema del dret a decidir, els socialistes catalans s’abstindrien sempre perquè la política ha de ser blanc o negre. A més, al final se’n van desdir.

Potser el punt d’inflexió va ser l’incident amb aquella dona de Terrassa. Sogra, per cert, d’un regidor de Convergència a Sant Cugat. Crec que no va gestionar bé l’episodi perquè semblava que l’agredit fos ell. Però allà ja es va veure la solitud del llavors primer secretari del PSC.

Personalment sempre vaig pensar que, com a solució d'emergència, Miquel Iceta era l’home ideal. Sembla que els fets m'han donat ara, tímidament, la raó. Però el darrer episodi deixa tocat no només Pere Navarro sinó també tot el PSC: Qui mana de debò al partit? Miquel Iceta? Carme Chacón? José Zaragoza?.

En el benentès que jo no sóc ningú per dir qui ha de posar el PSC a les seves llistes. A diferència d’altres col·legues, no em fico mai en la vida interna dels partits. A més, Carme Chacón té tot el dret de posar qui vulgui. Sobretot si ho aprova el consell nacional, el màxim òrgan entre partits, amb el 90 % dels vots.

Però no sé mai si l’exministra va o vé. Si vol donar un cop de mà al PSC o simplement fer-lo servir de trampolí de cara al PSOE. Sempre he tingut la senació que, a Carme Chacón, el PSC li ve petit.

Tant se val, les eleccions del 2015 no seran com les del 2008 quan els socialistes catalans va assolir 25 diputats, xifra mai superada. Ni abans ni després. El 20-D pot catapultar la seva carrera política, però també enterrar-la definitivament.

En fi, si jo fos Pere Navarro m'ho prendria amb calma. Salvant totes les distàncies aplicaria allò que va aplicar Franco quan li van matar el Carrero Blanco. El dictador va sortir llavors per la tele hi va dir una frase que ha quedat com un dels misteris de la història contemporània: “no hay mal que por bien no venga”.

L’exprimer secretari té ara la llibertat que no tindria sent candidat al Congrés i per mi que els socialistes espanyoles, inclòs Pedro Sánchez, estan enterrant Mariano Rajoy abans d’hora. Que no els hi passi com a l’Ed Miliband, el líder laborista anglès que es veia primer ministre i, en canvi, no va impedir ni tan sols la majoria absoluta de David Cameron.

El problema de debò és que el procés ha fragmentat el mapa polític català. Fins i tot l’empresarial perquè Foment i Cecot també estan ara a mata-degolla. Al final serà veritat allò que va augurar José María Aznar: “antes se fracturará Cataluña que España”.
 
CiU ha deixat d’existir. Unió, al seu torn, ha patit una escissió (Demòcrates de Catalunya. I els socialistes, quatre: Nova Esquerra Catalana (Ernest Maragall), Moviment d’Esquerres (Magda Casamitjana), Avancem (Joan Ignasi Elena) i l'Associació Socialisme Catalunya i Llibertat (Toni Comín). Ja m’agradaria saber quina força tenen per separat en unes eleccions.

Però el pitjor és que el procés també ha cremat líders a una velocitat inaudita. El 30 de setembre del 2005, després de l’aprovació de l’Estatut, es van fer una  foto històrica els que llavors remenaven les cireres.

D’esquerra a dreta sortien Josep Piqué -malgrat que no l’havia votat-, Carod-Rovira, Manuela de Madre, Ernest Benach, Pasqual Maragall, Artur Mas i Joan Saura. D’aquells líders ja no en queda cap llevat de l’actual president en funcions. I, em sembla, que té més passat que futur.

Catalunya és un país massa petit com per cremar dirigents polítics cada dos per tres. L’Estatut va cremar tota una generació. El procés en cremarà ara una altra. Fins i tot jo que estic a favor de la renovació en política penso que calen lideratges sòlids.

Al capdavall, Churchill va estar 50 anys en política -amb una travessa del desert de deu anys (1929-1939)- i sort en va tenir el Regne Unit d'ell. Vivim en l'època dels lideratges efímers i això no és bo per al país.

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

Insults

Publicidad

24 Comentarios

Publicidad
#8 Francesc777, Barcelona, 26/10/2015 - 09:44

A veure si ens aclarim. De vegades critiquem els alcaldes que es passen anys i panys aferrats a l'alcaldia. I ara resulta que ens queixem perquè uns polítics que fa mes de 10(!) anys eren líders ara ja no ho son. Qui no es queixa es perquè no vol.

#7 Oriol2, BCN, 25/10/2015 - 23:34

Benvolgut Rius, és difícil, encara que no impossible, d'impedir una majoria absoluta en un sistema electoral de col·legi uninominal com el britànic. Ho dic a propòsit del comentari sobre Ed Milliband. Allà impedir una majoria absoluta mai no és "ni tan sols".

#6 Teniente Dimitri, Ceuta., 25/10/2015 - 19:57

Sr. Rius estoy esperando sus comentarios sobre la comparecencia del Sr. Más y el 3%. Tampoco aparecio por el programa Trencadís como se habí anunciado.
Atentamente.

#5 Jose, Cornella, 25/10/2015 - 18:46

Coincido con su posición sobre Pere Navarro pero más que quemar, apuntaría a quemarse a lo bonzo, la autoinmolación de Mas y todo su partido, es un espectáculo digno de falla nacional y las llamas estan propagandose cual queroseno por el activismo independentista, habrá que ver que depara.

#4 Lobisome, Barcelona, 25/10/2015 - 18:32

Es curioso que apenas nadie hable de algo que se repite una y otra vez en la historia de Cataluña: Su tendencia autodestructiva. Pau Claris, el bando Austracista, Companys, todos tiene algo en común: les fue de pena, acabaron fatal y nos arrastraron a los demás con ellos. ¿Les suena de algo?