El Parlament de Catalunya ha decidit posar en marxa les tres ponències per elaborar les lleis que, en teoria, ens han de dur a la independència en 18 mesos: la de Transitorietat Jurídica, la d’Hisenda Pública i la de Seguretat Social.
El propi president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ja va advertir en la seva primera sessió de control -tot citant el poeta Jaime Gil de Biedma- que la independència va “en serio”. Jo crec que ho va dir en castellà perquè se n’assabentin més enllà de l’Ebre.
Després va sortir el diputat de la CUP Benet Salellas per vendre l’esdeveniment a la premsa. “Són els tres pilars perquè la República Catalana pugui existir”, va anunciar solemnement. Al capdavall, només una estona abans cinc diputats de la CUP van haver de votar a favor el decret llei de la pròrroga pressupostària perquè la Generalitat pugui continuar funcionant.
El president del grup parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull, anava ensenyant tots els dits de la mà, segons diversos diputats presents a l'hemicicle. Mentre que els cupaires, des dels seus escons, esbufegaven amb cares d’entre disgust i resignació: cinc?.
Però, clar, el grup de la majoria ha tingut algunes baixes significatives entre campanes justificades i accidents de trànsit com el de Muriel Casals. El ciclista que va atropellar involuntàriament l’expresidenta d’Òmnium ha declarat que ell va passar en verd.
La versió ha estat ratificada també per algun testimoni ocular amb la qual cosa desmentiria que hagués estat obra d’un agent encobert del CNI. Societat Civil Catalana sembla que tampoc hi té res a veure.
Però si el Govern té tanta pressa amb la independència perquè en comptes de fer tres ponències parlamentàries no envia directament un avantprojecte de llei? Aquest és el quid de la qüestió.
Això és el que hagués hagut de fer també Pasqual Maragall amb l’Estatut del 2005 i, en canvi, es va elaborar pel procediment de ponència. Allò va ser un galliner. Una ponència de setze mebres -algun ja traspassat com el malaurat Jordi Miralles- en el que es barallaven per on posaven una coma.
Encara sort que almenys no es van tancar a Núria o a Sau perquè ens hagués costat un ull de la cara. Com a molt va haver-hi la cimera de Miravet -aquella en la que el llavors conseller Saura es va perdre- però va durar només un dia.
Tant per tant jo hagués inclòs a la ponència l’escriptora Maria Mercè Roca (Portbou, 1958), que llavors era diputada. L’actual presidenta del grup municipal d’ERC a Girona té una obra que, de jovenet, em va impactar molt: “Temporada baixa” (1990).
Almenys hagués pogut polir el text perquè hi ha frases sublimes que no sé si el TC es va arribar a carregar: “Aquest és un Estatut de persones lliures per a persones lliures”. També hi ha havia mostres de bona voluntat que s’incompleixen sistemàticament com el “coneixement suficient” d’una lleguna estrangera en finalitzar l’ESO (art. 44.2). M’estalviaré altres iniciatives glorioses com el bus de l’Estatut o el dret a la felicitat perquè n’hi hauria per omplir un llibre.
Tot això ho explico perquè la premsa més entusiasta del procés -fins i tot la digital- s’ha afanyat a proclamar que és l’inici de la desconnexió. El Punt-Avui ha fet l'endemà un joc de paraules en portada: “En procés les tres lleis de la desconnexió”. Mentre que l’Ara assegurava que “Junts pel Sí i la CUP activen les lleis del procés”.
Una mica en pla Churchill després de la batalla de l’Alamein: “Now this is not the end. It is not even the beginning of the end. But it is, perhaps, the end of the beginning”. Però, com va dir el propi Benet Salellas: “partim de zero en l’elaboració d’aquests projectes de legislatura”. O sigui que la cosa es pot allargar més del compte com, en realitat, ja ha insinuat el propi president.
Per si de cas, els de Junts pel Sí han començat a comptar els 18 mesos precisament des d’aquest dimecres 3 de febrer del 2016. La data límit és, doncs, el 3 d’agost del 2017. Causalment la mateixa data límit de Mas per convocar les eleccions del 2015. Què serà abans la independència o noves eleccions?. S’accepten apostes.
