El procés secessionista és mort. El procés ideològic és viu, amb ell guanyen les eleccions. D’aquest no podem desentendre’ns, a l’altre millor mirar-lo de reüll per si volguessin ressuscitar-lo.
I escoltar-los de tant en tant ens obliga a denunciar les seves noves fal·làcies.
El procés secessionista fou combatut eficaçment, encara que podia haver-se fet amb un cost menys traumàtic per a tothom, si el govern de Mariano Rajoy hagués estat proactiu i hagués evitat l’1 d’octubre i la DUI del 27 d’octubre.
En canvi, el procés ideològic gairebé passa desapercebut o és menystingut, malgrat que com la pluja fina amara nuclis importants de la població i divideix culturalment els catalans.
El procés ha estat un muntatge d’eslògans fal·laços, que tradueixen idees cristal·litzades, que ja no es pensen i que en no pensar-se esdevenen “ideològiques”. A tall de mostra en recordaré un parell, que damunt són essencialistes: “un sol poble”, “una nació sense estat”.
N’hi ha una, d’idea “ideològica”, que els resulta especialment rendible: parlar en nom de Catalunya, de tota la població de Catalunya. Ho fan tots, el president de la Generalitat, la presidenta de l’ANC , el director de VilaWeb, l’independentista del carrer... Una “idea mare” que és el suport de les altres idees, les quals sense aquesta pretesa representació no són més que xerrameca i fullaraca d’un grup. I ho són realment, però parlar en nom de Catalunya les revesteix d’autoritat.
Una nova apropiació de l’ésser “tot” de Catalunya és la interpretació que polítics i ideòlegs independentistes fan de la sentència del TJUE relativa a les euroordres. Ultra interpretar-la com un “èxit” (“Espanya ha tornat a perdre”), s’entesten a magnificar el punt de la sentència que esmenta la tutela judicial “d’un grup objectivament identificable”.
De seguida ho han interpretat no (auto)identificant-se ells com “un grup” secessionista – que és el que realment són-, sinó com una “minoria nacional”, englobant-hi tota la població de Catalunya. A l’acte, s’irroguen parlar en nom de la “minoria”, de Catalunya entera doncs.
Si la pretensió independentista de representar tot Catalunya és meridiana -i fal·laç-, la suposada l’equivalència de “grup objectivament identificable” i “minoria nacional” és una interpretació més que forçada de la sentència.
A parer meu, els jutges del TJUE, que procedeixen de tots els Estats membres de la Unió, són conscients de com n’és (encara) de delicada la qüestió de les minories (ètniques, lingüístiques, religioses, culturals) a l’Europa de l’Est, per tant, s’ho haurien pensat dues vegades abans d’obrir la capsa de Pandora de les minories.
Des d’aquesta òptica, “el grup objectivament identificable” és el “grup secessionista”, ells i només ells són tal grup.
Però, ben mirat, en general, en nom de qui parlen?, perquè a l’Estat social i democràtic de Dret de la Constitució (que difamen) els independentistes tenen el dret de parlar en nom dels seus interessos i objectius com altres grups polítics en nom dels seus.
Els indicis més segurs per establir en nom de qui parlen es troben als resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya. El 14 de febrer de 2021 el vot independentista al complet, als partits que van obtenir escó (ERC, Junts i la CUP) i als que quedaren fora (PdeCat, FNC i PNC), va sumar 1.452.836 paperetes, ço és un 25,84% del cens electoral, 5.623.962 electors dels quals 5.368.875 residents a Catalunya i 255.087 residents a l’estranger (desembre 2020) i un 18,24% de la població de Catalunya, 7.710.136 d’ habitants (juny 2022).
A tot estirar, aquesta seria la “representació” que poden invocar els independentistes fins a les properes eleccions al Parlament.
I no seria una representació homogènia vista la divisió dels independentistes, que, llevat la invocació genèrica a la independència i la voluntat de detenir el poder institucional a Catalunya amb les seves prebendes, gaire res tenen en comú. I, probablement, tampoc no tots estan d’acord a “rebaixar-se” a la categoria de “minoria nacional” en comptes dels grandiloqüents i il·lusoris “un sol poble” o “una nació sense estat”.
Som molts els catalans que els podem dir “no en nom meu”, presumiblement uns 4.171.126, segons el 14-F.
Al parlar en nom de Catalunya no sols s’apropien indegudament de tot Catalunya, també ofenen els qui no combreguen amb les seves idees reaccionàries.
