Una ficció dels independentistes, poc percebuda des de fora del marc mental independentista -potser perquè no l’han convertit en un eslògan-, és la de considerar Espanya un “país veí” i l’Estat un “estat aliè”.
Quan parlen o escriuen sobre qüestions relatives a Espanya, per més que concerneixin també a Catalunya, les refereixen a una ”altra realitat”, com si es tractés de qüestions d’un altre país, del qual Catalunya no en formés part. Per la “distància” que hi posen, el país també podria ser Itàlia o Romania.
Pel que fa a l’Estat, la deslocalització de la realitat encara és més evident. L’Estat és sempre “l’estat espanyol”. I sense que els preocupi el ridícul, en l’expressió oral molts vocalitzen “espanyol” en castellà, com acostuma a fer l’Albert Batet, el president del grup parlamentari de Junts al Parlament. L’Estat, que ho és també de Catalunya, seria un “estat aliè”, el del “país veí”.
A més, és un veí amb el qual no hi ha un bon veïnatge, ans al contrari, se’l menysprea, tot el que fa s’interpreta amb un llenguatge hostil, se’l denigra i no se li reconeix cap virtut o mèrit. La performance de l’11 de setembre, la d’enguany i les anteriors a partir del 2010 són, no afirmacions d’una singularitat positiva, sinó declaracions de bel·ligerància ideològica contra el veí.
La ficció també abasta les qüestions de caràcter internacional. Quan en parlen -normalment poc- és des de “Catalunya mira el món” -d’ací vindria de rebot “el món ens mira”- sense passar per Espanya, com si no existís.
Aquesta separació anímica, forjada amb la voluntat que precedeixi i estimuli la separació física de la secessió, té efectes perversos. D’una banda, priva el conjunt d’Espanya, inclosos els catalans que se senten també espanyols de les energies d’un important grup social de catalans, capficats per la independència, absentats de participar a l’esdevenir d’Espanya. De l’altra banda, aquest grup viu una alienació culturalment i socialment (auto)limitativa.
Si inicialment la ficció fou una intencionada perversió del llenguatge, una més, -s’havia de crear indiferència, àdhuc odi envers Espanya i les seves institucions per poder justificar la necessitat de la independència-, per a molts independentistes ha esdevingut una “realitat sostractiva”, la d’un país i un estat que no són “els nostres”, que interfereixen “el nostre ésser” i, damunt, “ens roben” o “ens maten”.
L’antípoda del “país veí” és la Catalunya omnipresent dels independentistes. Tot comença i tot acaba al “país nostre”.
L’ “allunyament” de la realitat “real” es nota molt a la Catalunya interior, on a la distancia tradicional de la perifèria catalana envers el centre - Madrid, però també Barcelona- s’afegeix i se sobreposa la distància de la ficció.
Els dirigents independentistes, després d’haver perdut la “guerra per la independència”, perden totes les batalles polítiques, retardatàries de l’acceptació i el reconeixement de la seva derrota, però deixen un pòsit cultural enormement tòxic.
Quan el procés secessionista sigui només un malson, quedarà el que han sembrat alegrement durant anys. Els eslògans fal·laços, “Espanya ens roba”, “Espanya ens mata”, “Democràcia podrida”, “Estat repressor”, “Llibertat presos polítics”..., continuaran en la memòria dels que se’ls cregueren. La ficció “Espanya, país veí, estat aliè” costarà encara més d’erradicar de la memòria individual i de la del grup, car resulta molt gratificant: “no som independents (encara), però ens hem desentès (ja) d’Espanya”
¿Què fer davant d’aquest problema cultural?
Per més que sembli estrany, una reflexió recent de Pere Aragonès ens dóna una pista: el combat cultural. Aragonès confessa que admira la concepció teòrica de l’hegemonia cultural del polític comunista italià Antonio Gramsci, que en síntesi afirmava que només per mitjà de l’hegemonia cultural es poden assolir els objectius polítics -per a Aragonès la independència de Catalunya- i assegurar la preeminència dels valors propis -en el nostre cas la superació de la ficció independentista-.
El combat cultural ha estat negligit o abandonat pels constitucionalistes, per això, els independentistes han pogut arribar tant lluny i les seves ficcions arrelar tant fort.
Ara que el combat polític ja no és peremptori, és temps del combat cultural per retrobar-nos en un mateix país, emparats per un mateix Estat. Aquest lloc és Catalunya dins d’Espanya.
