L’altra dia anava pel carrer Córsega, no lluny de la seu de CDC, i vaig veure un cartell electoral de Francesc Homs amb el lema “Molt x defensar”. Defensar què? vaig pensar. Però si durant quatre anys només han parlat del procés.
El mateix Homs era considerat l’”ideòleg”, el “gurú”, fins i tot el “mariscal” en definició -totes- del periodista Tian Riba. Ara deu veure perillar les garrofes perquè sembla un retorn al peix al cove.
De fet, quan entres a la web de Convergència et surt un banner que amb el lema “Fets x Catalunya”. I llavors: “avançar, innovar, créixer, impulsar, l’estat propi”. Després vénen “la feina, les famílies, l’economia, l’escola, la llengua, la cultura, l’esport, tu, tothom”. Ves per on sembla la Convergència dels anys 90. La independència no surt enlloc.
Ja em va passar al míting de presentació de la candidatura a la Plaça Reial de Barcelona -al mateix lloc on van executar Serrallonga- el passat 5 de juny. Homs va fer un míting que hagués pogut fer Miquel Roca si les seves qualitats com orador haguessin estat a l’alçada del seu antecessor.
Ara resulta que l’objectiu electoral de CDC a Madrid és, com va subratllar aquell dia, “feina, feina i feina”. Fins i tot va fer una crida al “combat ideològic” enfront Colau i Xavier Domènech. Ara? Però si han estat socis de la CUP. Llevat els okupes de Gràcia pensen exactament el mateix.
Mercè Conesa i Miquel Buch s’han fet fotos també amb Ada Colau davant la Delegació del Govern a Catalunya. No hi ha cap diferència en matèria de refugiats, pobresa energètica o llei antidesnonaments. Almenys podrien haver introduït algun matís ideològic. Res, el centre-dreta a Catalunya ha deixat d’existir fa temps.
Per això la figura política de Quico Homs —“per a mi és el Quico”, que va confessar Mas en l’esmentat míting- s’està empetitint per moments. Una cosa és ser conseller de Presidència amb 300 milions d’euros per repartir entre els mitjans -inclosa TV3- i l’altra president d’un grup parlamentari a Madrid de només vuit diputats.
Clar que ja deu ser prou difícil fer campanya amb les sigles d’un partit que tenen data de defunció fixada. Al cap i a la fi, al superdissabte del passat 21 de maig, un 67% dels militants va votar a favor de fer tabla rasa i crear una formació nova de trinca.
El problema, en tot cas, no és la campanya -Jordi Cuminal fa el que pot-, sinó el candidat: Homs va desbocat. Ja sé que, en períodes electorals, sovint és una competició a veure qui la diu més grossa. El mateix Gabriel Rufián ha afirmat que en la futura República Catalana hi haurà "zero desnonaments". Estic ja per deixar de pagar la hipoteca.
Però almenys s’haurien de dir coses coherents. Al capdavall, el “cervell” del procés ha passat de la independència al referèndum i del referèndum a proposar la creació d'una comissió d’estudi sobre la qüestió catalana al Congrés dels Diputats. El nou Cambó. Ni Duran es va atrevir a fer una proposta com aquesta.
Sense oblidar la seva facilitat innata per fer amics. Ho dic per experiència i potser fa vint anys que el conec. Deu ser inseguretat: Homs està sempre a la defensiva. Ara ha començat a repartir a tort i a dret, sense diferenciar entre amics i enemics: de l’ANC a la CUP.
Com va replicar Anna Gabriel, en una entrevista diumenge a El Periodico, quan li van preguntar si li molestaven les “andanades” del candidat de CDC: “No deu tenir un projecte polític sòlid si li cal citar la CUP cada dia”.
Mentre que, als del PP, els hi ha recomanat, que “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era” després de l’incident de Camacho a Vic. Sens dubte una mostra de fair play i d’exquisita cortesia parlamentària.
En fi, suposo que el repte és mantenir el grup parlamentari a Madrid, però fins i tot això ho té difícil: a les darreres eleccions generals va treure un 15,08% dels vots. Per sota del 15%, Convergència pot quedar-se sense grup parlamentari per primer cop a Madrid.
En aquest cas, Francesc Homs -com ja li va demanar Sílvia Requena, a la que després van castigar en el lloc número 30- s’hauria de plantejar la dimissió. Em temo que l’Estatut va acabar amb tota una generació política. El procés n’acabarà amb un altre. I aquest és un país massa petit com per anar generant lideratges sòlids cada dos per tres.
