Potser jo sóc imbècil -l'altre dia ja me'n vaig trobar un a Twitter que deia que sí-, però tan important és fer el numeret del català a les Corts? Això ens farà més lliures? Reduirà el dèficit fiscal? facilitarà la consulta? Ens farà més simpàtics a Espanya?
Sí, ja sé que a hores d'ara la pedagogia ha servit de ben poc. Encara recordo que Jordi Pujol, quan era president, es va gastar 3.000 milions de pessetes amb una exposició itinerant Catalunya, tierra de acogida -en part finançada per empreses privades- que va voltar per tota l'Estat amb resultats escassos. Fins i tot va anar a inaugurar-la a Extremadura.
Però tampoc no cal caure en l'extrem oposat. A mi això de parlar català al Congrés, o fins i tot al Senat, em sembla una collonada. La de l'altre dia -que va acabar amb l'expulsió de Joan Tardà-, potser es pot entendre com un gest simbòlic contra la sentència del TSJC sobre la immersió. Però el diputat d'ERC no pensava en el català, sinó en arreplegar quatre vots a les properes eleccions.
Tot plegat és una rebequeria, una flamarada, una mostra més del nacionalisme de pit i collons que no porta enlloc. La història de Catalunya està plena d'episodis similars el més conegut dels quals és el famós 6 d'octubre. Tanmateix, el futur dels pobles no es construeix a base d'atzagaiades, sinó de victòries.
És com el català a Europa. Sí, ja sé que el maltès és oficial i només té uns 300.000 parlants. O l'estonià, el letó, el lituà o l'eslovac. Però tots aquests països són estats i nosaltres no: vet aquí la diferència. De fet, en els temps que corren, la UE hauria de tenir només dues o tres llengües oficials i no pas la vintena que té.
Els nostres eurodiputats -Ramon Tremosa, Raül Romeva, Salvador Sedó i Maria Badia fins que li van donar un toc- també s'ho agafen sovint com un casus belli. Però el que estaria bé és poder explicar la causa catalana -el problema catalán, que dirien a Madrid- en francès a París, en anglès a Londres i en alemany a Berlín si cal. Cosa de la qual no sé si són capaços.
Clausewitz deia que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. Personalment, crec que la política és la guerra sense sang. I, cops de sort a banda, qui guanya les guerres no és sempre el bàndol més fort, sinó el més intel·ligent. Som-hi, doncs. A la llarga, el marcar paquet només genera frustració.
Si em busques em trobaràs:
https://twitter.com/xriusenoticies
