El país està tan paralitzat que -quan Artur Mas ha comparegut aquest dimecres en roda de premsa- ha posat com exemple de la frenètica activitat de l’Executiu “la campanya de la vacunació de la grip”. “Els temes de salut pública són molt importants”, ha insistit després en el torn de respostes. Però què hem de fer amb els avis? Deixar-los morir perquè un mes després de les eleccions encara no hi ha president?.
El president en funcions ha destacat també, en l’apartat d’obra de govern, que “el curs escolar està a ple rendiment”. No endebades s'han aprovat enguany 70.000 beques menjador, 15.000 de les quals del 100%. I la “coordinació amb els refugiats”, tema del qual s’encarrega la vicepresidenta Neus Munté.
Fins i tot ha sortit la famosa Llei de Transparència. S’ha de tenir valor per esmentar la Llei de Transparència en un dia com avui: quan la Guàrdia Civil està registrant la seu del teu partit precisament pel presumpte cobrament de comissions il·legals.
Encara recordo que, a la roda de premsa d’Economia en colors, un col·lega li va preguntar al director de TV3, Eugeni Sallent, que cobrava Xavier Sala i Martín pels vuit capítols del programa i aquest li va contestar que no li podia dir. Si ho arribo a saber porto un exemplar de l'esmentada Llei de Transparència.
Finalment, ha destacat també les converses amb empreses tan emblemàtiques com Seat, Solvay i Valeo, que ara veuen les inversions o el futur amenaçat. Clar que, atès que el tancament de les dues últimes sembla inevitable, el president no ha inisistit gaire en aquest tema.
La resta ha estat un déjà vu: que si posava la mà al foc pel tresorer de Convergència, que si l’adjudicació dels contractes públics és “impecable”, que si és “objecte de caça major” -a mi m’ha vingut al cap per un instant el safari del rei amb elefants- i que si fa deu anys que els investiguen. Fins i tot ha sortit l’expresident Pujol. S’ha d’estar molt malament per haver de recòrrer a Jordi Pujol.
Perquè, de vegades sembla que el Govern vagi per una banda i la realitat per una altra. Ara resulta que tota l’estratègia de Junts pel Sí -almenys del president Mas- passa per una oferta de Madrid després de les eleccions del 20 de desembre. Però si això és així calia convocar eleccions el 27 de setembre? Bé, sí. Per aprofitar l’efecte Diada i el pont de la Mercè. A veure si en aquest cas votava menys gent a l'àrea metropolitana.
El president es fica sovint en embolics i després diu que la culpa és de Madrid. Com quan, a la conferència del 25 de novembre al Fòrum, va dir una frase que em va quedar gravada: “A mi també m’agradaria fer eleccions cada quatre anys”. Com si les eleccions, a Catalunya, les convoqués l’Esperit Sant.
Per això cal destacar també dos moments sublims de la compareixença: un, quan ha dit que la possibilitat d’anar a una tercera convocatòria no és l’escenari "previst, ni desitjat ni volgut”. No m'estranya, però ell porta dues eleccions anticipades, rècord no superat per cap dels seus predecessors. Volíem ser com Dinamarca o Àustria i, a aquest pas, superarem a Grècia. Almenys en aquest cap. De moment anem empatats 2 a 2.
El segon, quan ha destacat el sacrifici que va haver de fer d’anar de quatre a la llista de Junts pel Sí. “Vaig entendre que, en benefici del conjunt, fes un pas al costat”, ha assegurat amb la sang freda digne de Truman Capote. Siguem francs: així s’estalviaven posar les sigles de Convergència i anar als debats televisius a parlar de l’obra de govern. Mentre que quan hi anaven Romeva, Lluís Llach o Germà Bel sempre deien que això no era cosa seva.
Quin greu error, Oriol Junqueras i Marta Rovira, d’haver fet una coalició electoral amb Convergència. Us van aixecar la camisa fins el coll. Però vosaltres ja ho sabíeu.
