A Catalunya, el moviment independentista, l’orgànic i l’espontani, és un fenomen amb diverses facetes. Esbrinar-les ajuda a comprendre´l i a bandejar la seva suposada superioritat moral, que ens fa passar per opressors, si no li donem la raó i no el deixem fer, quan de debò els seus fonaments i creences són, a més d’absurds, d’una extrema vulgaritat.
El moviment independentista és nacionalpopulista. És el qualificatiu més estès per omnicomprensiu. Aplega una concepció ideològica, el nacionalisme, i una pràctica de “carrer”, el populisme, que es reforcen mútuament, tot i ser, al fons, contradictoris.
El nacionalisme és excloent. La nació per definició exclou tots els que no en pertanyen, perquè són d’una altra nació, i tots els qui s’autoexclouen , de la nació, perquè no se’n senten part per raons culturals, socials o d’altres; a aquests la nació els margina per indiferents o els castiga per traïdors.
El populisme cerca abastar tothom, és interclassista i transideològic. El populisme per se porta poca ideologia, li n’aporten les variants d’esquerra o de dreta del populisme, entre les de dreta, el nacionalpopulisme. L’independentisme se serveix del nacionalpopulisme per al “mentrestant”, el període de “lluita” mentre la nació no assoleix la independència.
Què fer al “mentrestant” és el que divideix l’independentisme, no el model de societat de la nació alliberada. Vistos els qui la propugnen, Ítaca seria molt de dretes.
El moviment independentista és reaccionari, no accepta la realitat dels Estats constituïts -els manifestants del 19 de gener contra la cimera hispano- francesa de Barcelona baladrejaven “Ni Espanya, ni França, Països Catalans”-, vol tornar enrere, reescriure la història, recuperar un passat inexistent, per això se n’inventa un.
La imaginària entitat política Països Catalans n’és el paradigma, i la Catalunya Nord, una entelèquia. Han comparat el Tractat dels Pirineus de 1658, que assignà aquells territoris a França amb el Tractat de Barcelona del 19 de gener per menystenir-lo. La història els obsessiona perquè el present els contradiu i els contraria.
Per damunt de tot, vol “recuperar” una Catalunya que mai no fou i la (re)crea des del mite i la tergiversació de la història. Fins i tot tenen un “institut acadèmic”, Institut Nova Història, dedicat a aquesta tasca. A la “història” (a la carta) es poden viure (com si fos un tebeo) totes els fantasies. Els independentistes no sols no fan versemblant la recreació mitificada, sinó que tapen o enterboleixen la Catalunya que realment existí i que va ser una entitat remarcable en molts aspectes.
El moviment independentista és anarco-nihilista. A cop de frustració, com més va més s’aguditza aquesta faceta de l’independentisme. A l’imaginari independentista s’acumulen la negació i el rebuig: “Catalunya no té rei”, “Espanya, país veí”, “Estat espanyol aliè”, “Fora forces d’ocupació”, “No volem l’exèrcit espanyol”, “Tribunal Constitucional il·legítim”, “Justícia venjativa”, “Democràcia espanyola podrida”, “Sense partits polítics, seríem independents”, “Ni Espanya, ni França”....
I els botiflers creixen com bolets: avui Aragonès, el Govern, Junqueras, Riera... demà Puigdemont, Borràs, Turull, Feliu...., no quedarà ningú, només la “gent” com l’únic agent capaç de fer possible la independència, segons els editorials al·lucinats de Vilaweb.
Rebutjar l’estat és anarquisme, negar-ho tot, nihilisme. Un rebuig i una negació que els situa al “no-res”, puix que la “república catalana” no existeix –“idiota”, com reblà amb expressiva locució aquell mosso-, sols l’esperen ells, no pas la resta del món.
Aquest plantejament s’aguantarà un temps a redós del ressentiment dels sectors de les classes mitjanes que donen suport social i electoral a l’independentisme. Però, no els hi servirà per ampliar la base social, més enllà dels ressentits, dels nostàlgics de l’anarquisme històric i dels negacionistes genèrics, que s’apunten a totes les negacions.
La realitat i la immediatesa punyent dels problemes econòmics i socials, més l’inquietant rerefons internacional, requereix de tot moviment respostes efectives que incloguin seguretat, no il·lusions de millora ajornada a futurs difuminats d’horitzons incerts .
El moviment que no tingui respostes, àdhuc que negui qualsevulla possibilitat de solució des del present, com ara el moviment independentista, tindrà els dies, mesos o anys, els que siguin, comptats.
