A part d’Antonio Galeote, Josep Maria Orta o Carlos María López -que em van ensenyar els principis fonamentals del periodisme- hi ha dues persones a La Vanguardia que sempre he admirat professionalment encara que ells no ho saben: una és Xavi Ayén. L’altra, Kim Manresa. A més, els dos són amics.
Kim Manresa (Barcelona, 1961) -espero que em permetrà la indiscreció- va estar a punt de ser acomiadat fa anys per un subdirector. Sortosament l’amenaça no es va arribar a complir mai. Imaginin quantes bones fotografies ens haguéssim perdut perquè porta un munt de llibres publicats i exposicions realitzades. La darrera sobre Nou Barris.
Per la seva banda, Xavi Ayén (Barcelona, 1969) era un redactor de nit sota la fèrula del cap de tancament, Fèlix Pujol. Resultava la discreció personificada: entrava sense fer soroll, com aquell qui no vol molestar. No el vaig sentir mai cridar ni renegar ni rondinar. Semblava condemnat a gal·leres de per vida. Però el talent, amb una mica de sort, sempre s’acaba imposant. Paradoxalment, la timidesa ha donat grans periodistes.
Ara acaba de publicar “La vuelta la mundo en 80 autores” (Libros de Vanguardia). Un recull d’entrevistes a Günter Grass, Gabriel García Márquez -va ser l’últim en entrevistar-lo-, Juan Marsé, Philip Roth, Vargas Llosa, Peter Handke, Enrique Vila-Matas, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Javier Cercas, Jonathan Littell, entre molts d’altres. En resum, la crème de la crème.
En saber la notícia, vaig anar a corre-cuita a comprar-lo. Gràcies a ell he pogut saber que naguib Mahfuz, als 95 anys, estava quasi cec i sord; que la mare de José Saramago era analfabeta o que, de petit, Kenzaburo Oé no sortia de casa sense un llibre (això ja vaig llegir-ho fa anys en una entrevista a El País). Fins i tot que Berlín té 426.000 arbres.
A més els llibres de La Vanguardia estan pulcrament editats, sovint a dues tintes. Tenen personalitat pròpia. Com al seu dia van tenir les portades taronja de Proa o les d’Edicions 62 i la Caixa amb les grans obres de la literatura catalana. A La Vanguardia es pensen que els odio perquè sóc un exempleat, però en sóc un fan.
Mesos enrere ja em vaig comprar els cinc volums de les grans entrevistes de la història encara que n’he llegit només algunes triades a l’atzar. També el dietari del Conde Harry Kessler (1893-1937) per intentar entendre l’ascens del nazisme. I, més lluny en el temps, el Tal como los conocí de Jaime Arias. Encara que, en aquest cas, lamento que no escrigués unes memòries senceres.
En aquests temps de periodisme volàtil, Xavi Ayén es dedica a una de les branques més difícils del periodisme: l’entrevista. No és un gènere fàcil malgrat les aparences. Cal saber treure tot el suc del personatge. I, en el cas d’escriptors, encara resulta més complicat. Perquè una cosa és entrevistar un polític, que xerra pels descosits, i l’altre un autor. Els escriptors són sovint gent fugissera i carregada de manies.
Per fer una bona entrevista -a part d’haver-se llegit el llibre, clar- cal tacte i instint: saber per on has d’entrar al personatge. Són dons a l’abast de poca gent. Potser els dos grans mestres del gènere en premsa escrita han estat Manuel del Arco i Arturo San Agustín.
Per això, quan vaig tenir el llibre a les mans vaig fer el que faig en aquests casos: obrir-lo per la meitat i ensumar l’olor a paper. El que passa és que anava en Renfe i em van prendre per boig. Tant se val. No me’n pendeixo. Recomano el llibre encara que ja hagin passat les festes i els regals.
