El 23 d’octubre del 1977, el dia del retorn del president Tarradellas, jo tenia quinze anys i vaig anar a rebre’l com molts centenars de catalans. Duia una bufanda amb les quatre barres que m’havia fet la meva àvia. Vaig anar sol i crec que sense dir res a casa perquè el meu pare era molt fatxa.
Vaig quedar encaixonat al carrer Jaume I i no vaig arribar ni a la Plaça Sant Jaume de la gentada que hi havia. Ho dic perquè altres que ara es fan l’indepe no sortien llavors de casa en dates tan assenyalades. De fet, no van començar a anar a Diades fins que van tenir càrrec oficial a la Generalitat o a l’Ajuntament de Barcelona. Només cal repassar la biografia oficial de l’expresident Mas.
Que consti que més tard vaig ser més pujolista que tarradellista perquè encara recordo les traves que va posar a la sucessió. Les primeres eleccions al Parlament van ser un 20 de març i Pujol no va prendre possessió fins el 5 de maig. Gairebé dos mesos després. Però la història està engrandint un i empetitint l’altre a marxes forçades.
Tot i així s’ha d’estar molt desesperat per recórrer a Josep Tarradellas per defensar la independència, que és precisament el que va fer el president Puigdemont en la seva conferència a Madrid. En realitat, ja ho va fer també el passat dia 20 a Palau quan va elogiar la “visió d’Estat” de Tarradellas en el 40àniversari del seu retorn. Hem arribat al final del carreró i no saben com sortir-se'n.
El trending topic, en efecte, s’ha agreujat en les últimes setmanes. La consellera Neus Munté, en la presentació dels actes uns dies abans, ja va posar Tarradellas com a “referent imprescindible en la defensa del dret a decidir”. O és desconeixement o és mala fe. I no sé què és pitjor. Tenim una classe política que no llegeix.
Perquè Tarradellas era republicà, pèro no indepe. Això ho sap tothom llevat, pel que sembla, els que ara ens governen. El Rei Joan Carles -amb el qual va acabar teixint una estreta relació personal- el va acabar fent marquès! El 1934 no es va apuntar ni al 6 d’Octubre encara que després va anar a Palau a donar suport a Lluís Companys. Fins i tot va estar uns dies a la presó.
Clar que hi ha una diferència fonamental entre Tarradellas i la classe política actual. Tocava de peus a terra. No vivia dins d’una bombolla. Tampoc feia cas dels palmeros de torn. De jove va estudiar al CADCI i es va guanyar la vida com viatjant de comerç (1). Ofici que, d’altra banda, li va permetre fer uns calerons. Per això tenia tant de nas, intuïció, instint per a la política. Hi ha coses que només s’aprenen al carrer. Cal tractar amb la gent.
En canvi, els nostres governants s’han dedicat tota la vida a la política. Molts d’ells han lligat el seu futur professional al del procés. Per això el defensen a capa i espasa. Què faran quan s'acabi? Com es guanyaren les garrofes? Què saben fer a més de conspirar? No em facin dir noms.
El mateix Puigdemont, quan feia de periodista, no va deixar mai de militar a Convergència. Clar que no li va anar malament. Tots els projectes digitals que va encetar van ser a cop de talonari. Amb ajuts públics. Les tres diputacions governades llavors per CDC li van pagar, per exemple, la posada en marxa de l'ACN. Volien contrarrestar el poder mediàtic del PSC, que manava a la Diputació de Barcelona i tenia la Com.
I una altra cosa: deixem de somiar amb els Països Catalans. Tarradellas tampoc hi creia. El periodista Xavier Febrés -que havia exercit de corresponsal a Barcelona per a L’Indépendent de Perpinyà- explica que un dia li va anar fer una entrevista a Palau i el va rebre amb un “sobretot no em vingui a parlar de la Catalunya Nord: No crec en els Països Catalans reunificats. Mallorca, València o Rosselló tenen els seus problemes, que abordaran cadascú a la seva manera", li va etzibar aleshores (2).
Malgrat això, de tant en tant, Junts pel Sí i la CUP colen el terme en alguna resolució al Parlament. Ara fa una setmana, per exemple, van aprovar una moció sobre “capitalisme, treball i vida” -té collons el nom quan Marta Pascal reivindica la centralitat del PDECAT- en el que instaven el Govern a impulsar “una coordinació estable" amb les Illes i València "per a elaborar un estudi anual del mercat de treball dels Països Catalans”. Sí, a mi també m'agradaria que el meu país fos la nació sencera, però quants regidors té la CUP al País Valencià?
Siguem francs: la immensa majoria de valencians i mallorquins no en volen saber res dels Països Catalans. En l'actualitat tenen governs socialistes, però durant molts anys han estat fidels votants del PP. Francisco Camps va treure majoria absoluta just uns mesos abans que l'empuressin pels trajos. Ara hi ha els socialistes Francina Armengol a Mallorca i Ximo Puig a València, però ja se sap que són més partidaris de l'Espanya federal que dels Països Catalans. Almenys hem pogut salvar la unitat de la llengua.
Els Països Catalans només existeixen en la imaginació dels homes del temps de TV3. Que posaven el mapa fins i tot quan la cadena no es veia ni a les Illes ni a la Comunitat Valenciana, el nom que van triar els valencians fa anys per autoanomenar-se. Si els de TV3 volen tenir més espectadors, que falta els hi fa, que posin el mapa d'Espanya: hi ha més catalans que van a Madrid que a València. Només cal agafar un AVE.
Això sí, tenim un munt de valencians que no paren de donar lliçons. Això és una indirecta per a Vicent Partal. Ens porten de manera indefectible cap el penya-segat. Només caldrà una empenta final. Aquí l'únic que pot parlar és López Tena, que és notari i es podria guanyar perfectament la vida sense haver de recórrer a un sou públic o a subvencions.
Com els de la Catalunya Nord -ara espero que no s'enfadin el Bezso o el Jordi Vera-, que també ens diuen què hem de fer. Però si ells són el Departament dels Pirineus Atlàntics i la nova regió és la d'Occitània. No han estat capaços ni de salvar el nom de Catalunya en la denominació oficial.
Prou de fer volar coloms. És l’hora de la veritat.
(1) Joan Esculies: “Evitar l’error Companys! Tarradellas i la lliço dels Fets d’Octubre”, Edicions 1984, Barcelona 2014, pàg 16
(2) Xavier Febrés: "A tres quarts d'hora de Perpinyà". Edicions 62, Barcelona 2006, pàg 21
PD/ Yo he venido a hablar de mi libro: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe
