La Puntita · 18 de Julio de 2022. 08:23h.

JORDI GARCIA-PETIT PÀMIES

Jordi Garcia-Petit Pàmies

No estem fets a l'austeritat

Al març passat, Josep Borrell va dir que convindria  abaixar la calefacció a casa. Se li van tirar a sobre. Tanmateix Borrell l’encertava.

La Comissió Europea demana limitar l’aire condicionat a 25 graus i la calefacció a 19, així com implementar altres mesures sobre el consum d’energia.

(Aviat les limitacions s’hauran de fer extensives a l’aigua. Qui ens ho havia de dir que la sequera i  l’escassedat d’aigua serien també un problema a Europa, ja ho és a Espanya)

Es tracta d’estalviar recursos energètics, estalvi que anirà molt bé al clima, a les nostres butxaques i  a la reducció de la dependència energètica de Rússia , però és molt més que això. És també una crida a la racionalitat. El balafiament de recursos desborda el planeta, és, en definitiva, una apel·lació a l’austeritat en favor de la Terra.

Però aquesta austeritat porta implícita una contradicció potser insuperable: el sistema capitalista de producció i consum -no n’hi ha  altre,  cosa que no vol dir que un altre  no sigui possible- opera en base al balafiament i busca, responent a la seva intrínseca naturalesa,  la màxima producció i  el màxim consum per a l’obtenció del màxim benefici.  

Tot invita al consum: la publicitat omnipresent, una incitació continua, aclaparadora, a consumir, sobretot, a consumir   supèrfluament; el culte a la societat de l’oci, traduït en consum;  l’obsolescència programada de molts aparells, la caducitat expressament curta de molts productes; i, de manera especial, la dinàmica del sistema: si no creix, produint sempre més i col·locant o destruint la producció, cau, igual com la bicicleta quan deixes de pedalar.  

Tot plegat conforma una cultura, una mentalitat de rebuig de l’austeritat, tant  la personal com la del sistema. A nivell de la persona, l’austeritat, en forma de frugalitat, és interpretada amb un despectiu “no hi arriba”.

Quant al sistema, durant la crisi del 2008, en gran part causada per un excés de consum (financer i immobiliari, entre altres excessos), determinades mesures impulsades des de l’Alemanya de Merkel i adoptades per la Comissió van ser titllades “d’austericidi”, cosa que, implícitament, també comportava una condemna de l’austeritat a seques.

Algun editorial de diari i uns quants comentaristes (no gaires) invoquen  la necessitat d’una “economia de guerra” per afrontar les conseqüències derivades de la guerra de Putin. Ningú no parla d’un “consum de guerra”,  entès com una reducció racional del consum, especialment del superflu -cal veure que s’entén per superflu on, quan i de qui-, que seria una decisió assenyada, en el fons, ja inevitable.

És clar que hi ha diferents graus de possibilitat o impossibilitat de l’austeritat. Per a amplis sectors de la població l’austeritat és, no una opció racional, sinó una estat estructural, una “austeritat” forçosa.  Parlar d’austeritat als més de 2,2 milions de catalans en situació de pobresa i marginació social seria una befa, com ho seria, encara més sagnant,  parlar-ne als centenars de milions de persones d’arreu del món que han de sobreviure amb 5 euros o menys al dia.

 Per altra banda, els privilegiats de les societats occidentals no estem fets  a l’austeritat, hem oblidat penúries passades, escassedats  de postguerra,  restriccions, disciplines,  i ens hem deixat captivar per la “societat de consum”, enlluernadora, però falsa i balafiadora de recursos.  

 Convindria que ens  prenguéssim seriosament com més aviat millor l’austeritat, car hi anem de dret, empesos per les condicions i les circumstàncies, i no serà transitòria.

Quan acabi la guerra de Putin, continuaran vigents les condicions materials  per les quals l’austeritat és una necessitat imperiosa.

Com es reparteix l’austeritat entre classes i entre  països serà un dels grans reptes del segle  XXI i, probablement, el repartiment provocarà canvis culturals, tensions socials,  conflictes armats i migracions massives.

 

 

Publicidad
Publicidad

0 Comentarios

Publicidad