Si el sondeig que avui publica La Vanguardia l'encerta, les eleccions plebiscitàries no servirien per a res. Bàsicament perquè el mapa polític quedaria igual: amb una majoria de CiU i ERC, però que tampoc no arriba a la xifra màgica de 90 escons. Aquella que et permet sortir al balcó de la Generalitat i proclamar la DUI.
Almenys CiU i ERC sumarien perquè, si no sumessin, no sé pas qui ho governaria això. Amb una cambra de 135 escons, la diferència entre l'èxit i l'abisme són 68 escons i ells la superen per tres (71). Si no que l'hi preguntin a Pasqual Maragall, que el 1999 es va quedar amb un pam de nas malgrat haver guanyat en vots. Aquells quatre anys de retard en arribar al poder van ser claus per al fracàs del maragallisme com a opció política.
Entre d'altres raons perquè els ponts entre CiU i el PSC o el PPC s'han trencat. Amb els socialistes encara han arribat a acords puntuals -com amb BCN World-, però matemàticament la famosa sociovergència és ja història. El PSC, amb només 16 diputats, no és que ja no sigui alternativa de govern, és que tampoc no pot ser soci de govern.
El futur polític de Mas, ara per ara, també sembla assegurat perquè si CiU quedés per darrere d'Esquerra quin esdevenir té algú que ha estat prèviament president de la Generalitat?. Mas corria el risc de passar-li com a Montilla el 2010: quan va haver d'anunciar la seva retirada després d'haver estat cap de llista. De la presidència al no res.
Mentre, pugen els extrems: Ciutadans passaria de nou a quinze i la CUP de tres a sis que, modestament, és el que he dit jo sempre. En certa manera és lògic perquè, llevat d'alguna alcaldia, no governen enlloc. Sobretot Ciutadans que té una representació municipal gairebé testimonial. I els partits que no governen no es desgasten. Es més fàcil fer oposició.
Però potser els dirigents de CDC haurien de fer una altra reflexió pel transvasament de tretze diputats de la federació nacionalista a Esquerra. La generació dels Homs, Rull, Corominas i Turull hauran aconseguit una cosa difícilment assolible en política: perdre fins 25 diputats en només dues convocatòries electorals.
Sort que ells pensen més en el país -sobretot si, amb la independència, ens en sortim- perquè si no en qualsevol altra formació política algú els hagués parat ja els peus. Aquí, en canvi, algun d'ells ha arribat fins i tot a conseller.
