L’increïble no és que la CUP hagi finalment vetat a Mas. L’increïble és que Mas vulgui pactar amb la CUP. Perquè els discursos d’aquest tarda al Pavelló on juga el Bàsquet Manresa haurien de posar els pèls de punta no només al president de la Generalitat en funcions sinó també al seu conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. Com se n’assabentin a Harvard no el tornen deixar entrar als EUA.
Gabriela Serra ha deixat clar que “sí, som antisistema”, David Fernández ha parlat de “unitat popular” i fins i tot d'“anticapitalisme antropològic”, és a dir, ho porten a la sang. En resum: la futura república catalana serà "democràtica, socialista, feminista i ecosocialista”. Jo, de petit, era més d’Astèrix però allò semblava “Tintín, al país els soviets”.
Prèviament, a la premsa, ens han rebut amb crits de “Alerta, Convergència, se'ns acaba la paciència”, “A-Anti-Anticipalistes” i “Lluita al carrer, poder popular”, entre d’altres consignes. I, a fora, el que més m'ha cridat l'atenció ha estat un cartell contra “La dictadura de les multinacionals” que incloïa la Unió Europea i l’OTAN. Això sí he trobat a faltar una foto del Che. Potser perquè era internacionalista i ells estan a favor dels Països Catalans.
D’ença del famós “hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné!” de la nit electoral, Artur Mas s’ha equivocat en la gestió de la crisi. D’entrada perquè -almenys al segon debat d’investidura-, hagués hagut de posar la CUP entre l’espasa i la paret: si volen me’n vaig, però llavors serà culpa de vostès la fi del procés.
La transició nacional necessita no només un govern i un parlament -un país en marxa, en definitiva-, sinó també un lideratge fort. I ningú no pot negar que Mas, amb querella pendent al TSJC, ha posat la cara. Potser tenia un 75% de possibilitats que l’operació no sortís bé, però en aquest cas la CUP hagués quedat com la culpable d’enviar-lo a casa. Estic segur que, a última hora, els hi hagués entrat el cangueli. En canvi, va optar per una baixada de pantalons en tota regla. Tant que l'endemà havia de frenar.
En cas contrari hagués hagut de convocar eleccions, però almenys hagués sortit a collibè. Com els toreros malgrat que, a Catalunya, els toros estiguin prohibits. Aquesta era la segona opció -un mindundi com jo ho va plantejar en forma de pregunta en la roda de premsa de dimarts passat-: convocar eleccions, anunciar que no et presentés i sortir, també, per la porta gran. Ara ja és tard: Mas no se’n va, el fan fora.
Tanmateix, no m’atreveixo a dir que la carrera política de l’encara president en funcions estigui acabada. La política, com la vida, dóna moltes vides. I el mateix líder de CDC ha donat proves suficientes de resiliència, aquell concepte anglès que és una barreja entre la resistència i la fermesa.
El propi a Artur Mas li va recordar a Joan Herrera durant la seva compareixença a la comissió d’investigació del cas Pujol el passat 9 de febrer: “Sap què passa, senyor Herrera? Que jo vaig començar des de baix de tot, en la política. Vaig començar des de baix de tot. I com que vaig començar des de baix de tot, vaig haver de demostrar capacitats i al mateix temps vaig haver de despertar la confiança de gent que tenia molta més responsabilitat que no pas jo”.
Suposo que, en la indecisió del president, pesa la querella del TSJC perquè no és el mateix declarar com a president de la Generalitat amb 400 alcaldes al darrera, que fer-ho com expresident. Però el pitjor de tot és que ja sabia que, en cas d'eleccions anticipades, dependria de la CUP. Li deia el nas, els indicis i totes les enquestes, també les de Palau: Junts per Sí no arribava a la majoria absoluta. Per això Mas ha estat víctima de la seva pròpia medicina.
Faci el que vulgui, president, però no s’arrossegui més. Abans que res la dignitat del càrrec.
