Publicidad
La Puntita · 6 de Marzo de 2018. 07:37h.

JORDI BOHIGAS MAYNEGRE

Rafael de Casanova no era independentista

Rafael de Casanova cau abatut l’11 de setembre de 1714, segons il·lustració de Guillem H. Pongiluppi (2013).

Aquest és el darrer estirabot dels tabarnesos que, en la seva obsessiva ànsia  de parodiar l’adversari fins i tot s’atreveixen a retre homenatge a l’exconseller en cap de Barcelona en la seva multitudinària (ja ho hem vist) manifestació per la unitat d'Espanya.  I és que pots caure ferit davant el darrer assalt borbònic a la ciutat l’11 de setembre de 1714 comandant la coronela de Barcelona (civils armats) i enarborant el penó de Santa Eulàlia (cap bandera d'Espanya, que ni tan sols existia) en una  lluita totalment suïcida contra l'exèrcit del rei d'Espanya i això, per ells, no té res a veure amb la independència. Clar i catanyol.

 

Ara bé, aquest subtil raonament tampoc és la primera vegada que el sento ni la primera formació espanyolista que li dedica homenatges o, fins i tot en el cas de Ciutadans, cerca de descendents que diguin el que volen sentir però que després resulten ser falsos.   Rafael de Casanova no podia ser independentista, diuen, perquè no era nacionalista: flamant raonament dels qui no deuen saber que a inicis del segle XIX el nacionalisme, com a ideologia, ni tan sols existia perquè neix sobretot arran de les revolucions burgeses i el romanticisme.

 

El punt fort de l'argument és la darrera proclama escrita per Casanova quan, animant a la lluita, diu defensar -en castellà- la causa de la llibertat d'Espanya.  No podia ser d’altra manera, ja que la causa de la defensa de les llibertats i privilegis de Catalunya (la terra) s'havia vinculat a la defensa al tron de l'arxiduc Carles -a l'alçada de 1714 ja emperador- i, aquest, no lluitava només per quedar-se com a Rei de la Corona d'Aragó, sinó de tota Espanya. Sembla clar que, tal i com havia passat al segle anterior amb la guerra dels Segadors, els catalans eren conscients que el seu futur com a Nació només era factible comptant amb poderosos aliats internacionals.  Però fins i tot quan a l'alçada de 1713 l'emperador Carles abandona la lluita i pacta amb els Borbons el repartiment de l'imperi europeu i deixen els catalans a l’estacada aquests (inclosos Casanova) no tant sols no desisteixen sinó que continuen la lluita fins al final. Haurien de llegir, també, el discurs en defensa de la lluita a ultrança fet per Manuel Ferrer i Sitges a la Junta de Braços de juliol de 1713  que en justifica tota l'actuació posterior, també de la de Casanova que, no en va, va optar per quedar-se a Barcelona i no fugir com tants altres austriacistes moderats, per no dir filipistes, feren en el seu moment. I en cito només un fragment:

 

"Las infracciones de leyes y privilegios que ejecutaron los ministros del serenísimo duque de Anjou [el Rei Felip V d’Espanya] están comprobadas: las públicas ofensas e injusticias que en tantos años ha tolerado Cataluña del ministerio castellano, se han hecho notorias. ¿Qué esperamos? Si misericordioso el cielo favoreció a Cataluña [sí, ja existia] guiando este Principado nuestro rey y glorioso emperador para que en su dulce y suave dominio renaciesen las glorias de Cataluña en restablecimiento de las insaculaciones de ciudad y diputación, en tantos como se hallan empleados en la guerra, en lo político y en la misma corte del rey nuestro señor, ¿querrá Cataluña volver a sujetarse a los agravios y ultrajes que tantos años ha sufrido de ver a sus naturales no sólo excluidos de todos los empleos, sino también en un solo día ni privilegios, ni leyes, ni honor?"

Algun paral·lelisme amb l’actualitat? Cap ni un  perquè, és clar, costa veure que una cosa és el nacionalisme i, l'altra, l'esperit d'independència que anima els catalans des que els seus comtes es proclamaren independents de França, allà pel segle X. Tots aquests matisos no són del gust dels tabarnesos, als quals els falta temps per qualificar de sedició i tumult l'actuació del govern del tàndem Junqueras-Puigdemont (que volen a la presó) mentre consideren la lluita tràgica i a ultrança dels catalans de 1714 contra el domini borbònic com a heroica i patriota. Fantàstic. I ho diuen tan panxos els qui intenten parodiar la història i la praxi nacionalista catalanes. 

 

Benvinguts siguin tots els homenatges a un pròcer català com Rafael de Casanova. Fins i tot, de tant portar-li flors algú s'atrevirà a llegir-ne la història i, potser, n'entendran alguna cosa.

Jordi Bohigas Maynegre

Historiador

 

Publicidad

35 Comentarios

Publicidad
#24 h22, A, 24/03/2018 - 17:03

Catalanistas dejad ya d agobiar con vuestras penas.

#22 Alfons Maristany, BCN, 19/03/2018 - 12:49

Era tan independentista catalan y tan separatista que durante los 40 años que duro la dictadura de Franco no se le quito el nombre a la Calle Casanova , y tampoco a la calle Calle Villarroel
Seguid inventando
Ambos fueron heroes luchando por el Rey de España equivocado pero de España

#22.1 Jesús, Murcia, 20/03/2018 - 09:40

Era tan español y tan patriota español que el franquismo prohibió rendirle homenajes.

#22.2 Perico, Matadepera, 20/03/2018 - 13:14

Vale, venga, ¿cuántas solicitudes para rendir homenaje a Casanova se cursaron durante el franquismo y fueron denegadas por la autoridad franquista? Doy por descontado que tu erudición dispone de ejemplos a montones, así que no te será difícil aportar uno documentado.

#21 pepe.----, andorra, 14/03/2018 - 12:13

por una España de todos, la escuela en español....

#20 jaume, mataró, 13/03/2018 - 12:28

Para los defensores de Barcelona Carlos III era el rey legítimo de España. En las cortes de 1705 Carlos III tuvo que prometer a Cataluña un papel preponderante dentro de la monarquía hispánica si conseguía el trono. Parece que el deseo de independencia era más bien escaso pero la cosa no salió bien.

#19 LuisAlb, Esp, 12/03/2018 - 11:55

Ni siquiera en Barcelona se mantuvo una única postura ebn el asedio de la ciudad. El comandante de Montjuic fue decapitado en esas mismas fechas porque se sospechaba que él también quería cambiar de bando.

#19.1 Jesús, Murcia, 20/03/2018 - 09:43

¿Que una persona quería cambiar de bando cuando la guerra estaba ya perdida y más que perdida? Lo que sorprendió a toda Europa fue la feroz resistencia catalana aún en una situación tan desfaborable, sin aliados internacionales por los tratados de paz de 1713. Que en esa lucha suicida sólo desertaran unos poquitos honra a la nación catalana.

#19.2 Perico, Matadepera, 20/03/2018 - 12:14

Suerte que tenemos de que estabas tú, Jesusito, en toda Europa para constatar esa sorpresa. Pero dinos, ¿cómo fue la sorpresa europea cuando los paleolíticos residentes en esta región ya demostraban al mundo tener una conciencia nacional catalana?