Transcric la carta que m’agradaria que els dirigents independentistes contestessin.
Benvolguts compatriotes:
Deixant ara de banda els interessos polítics i personals que hi teniu, feu com si només vosaltres fóssiu Catalunya, com si només vosaltres defenséssiu Catalunya. Dues fal·làcies que ens han abocat a una divisió de la societat catalana, profunda, però no insòlita.
Només cal repassar la història de Catalunya per comprovar que la divisió ha estat gairebé un constant. Dates de la història de Catalunya : 1412, 1452, 1640, 1714, 1827, 1846, 1855, 1936 són recordades perquè iniciaren o acabaren enfrontaments entre catalans.
La divisió actual, que es covava feia temps, la vàreu oficialitzar amb la resolució del Parlament de Catalunya 1/XI, de 9 de novembre de 2015, sobre l’inici del procés de “desconnexió de l’Estat espanyol”. La resolució, aprovada amb els vostres vots, era “un brindis al sol”.
Heu provocat un dels enfrontaments civils més estèril i més inoportú de la nostra història. D’entrada, no hi havia pel mig interessos econòmics immediats. Després, sí que n’hi hauria: els dels grups beneficiaris de la independència, entre els quals alguns de vosaltres hi seríeu.
Però, com que la independència mai no fou ni remotament possible, hem de considerar la vostra decisió d’iniciar el procés com un càlcul irresponsable, frívol, que no tenia en compte ni la realitat sociològica de Catalunya, la de la població real, no la del “sol poble” mític que us heu inventat, ni el context internacional, decisiu en tractar-se de la independència d’un territori.
¿Creieu que l’Estat espanyol, universalment reconegut en les fronteres peninsulars des de la pau de Westfàlia de 1648, dotat d’una constitució democràtica i d’institucions sòlides, membre destacat de la Unió Europea, membre estratègic de l’OTAN, pot ser desintegrat per vosaltres, amputant-ne Catalunya? No pixeu fora del test, una resposta sincera, si us plau.
No la donareu mai.
Vosaltres i els vostres ideòlegs us dediqueu tothora a ofuscar i a fomentar l’odi contra Espanya -“l’Espanya podrida” de Puigdemont- per justificar que mereix ser destruïda.
Costarà superar l’addicció a la quimera. Vosaltres us “reciclareu” fàcilment en alguna altra causa de la que també pugueu treure profit. Costarà més als vostres seguidors al carrer i a les urnes, per tanta il·lusió com els fa la quimera.
Ja n’hi ha prou! Vosaltres, que els heu entabanat alimentant la il·lusió, teniu l’obligació moral i política de dir-los la veritat: que els vàreu enganyar, que la independència ni és necessària ni és possible. Dir-los la veritat perquè tants somnis, tanta vehemència es reconverteixin en energia col·lectiva per millorar la nostra societat, afligida per nombroses desigualtats.
Una d’escruixidora: més de 2 milions de compatriotes catalans es troben en situació de pobresa.
Hem arribat a aquesta xifra escandalosa després de dècades de governs nacionalistes, que deien que feien “país”, però menystenien que el “país” és la gent que l’habita.
No és cert, com dieu, que tota la culpa la té “Espanya” i que amb la independència ens en sortiríem millor. Això és un futurible i, per tant, indemostrable!
Una part de la culpa sí que la té “Madrid”, que des de fa segles és el centre de classes extractives que s’aprofiten igualment d’altres poblacions espanyoles.
Podríem plantar cara plegats per reclamar el finançament que ens pertoca, el respecte que ens mereixem i el lloc que ens correspon a Espanya.
Defensaríem plegats la llengua catalana en la mesura que encara calgui defensar-la. Mantenir la immersió com fins ara és un abús. No es pot defensar un dret ofegant-ne un altre. La qüestió lingüística és de les més delicades, si no la que més.
Poseu-vos en el lloc i els sentiments dels compatriotes catalans castellanoparlants. Hem d’arribar a una entesa de mutu respecte lingüístic. Per arribar-hi, n’hem de parlar, no hi arribarem imposant la immersió i un ús social impostat del català.
Podríem fer de Catalunya una comunitat social modèlica a Espanya i competitiva a Europa. No per un “mentrestant” egoista i deslleial, sinó per un temps nou, solidari i compromès amb el progrés d’Espanya, perquè si Espanya va bé, Catalunya també hi anirà.
Si insistiu en la quimera de la independència -com esteu fent- sereu combatuts perquè sou uns reaccionaris, voleu anar cap enrere. I a més, sereu escombrats amb l’ajuda de molts catalans. Ens dessagnarem i hi perdrem tots, com tantes vegades a la història de Catalunya.
Probablement, no llegiríeu aquesta carta, per això no paga la pena que us l’enviï.
PS. La incomunicació entre catalans forma part de la divisió i l’enfrontament que heu provocat.
