Segons l’informe Perspectives de la Població Mundial 2022 de les Nacions Unides, el 15 de novembre el món hauria arribat a 8.000 milions d’habitants. Un hom sospita que devem ser-ne més, ¿es compten tots els nascuts a països insuficientment dotats de censos i registres fiables?
No saber quants morts ha causat la COVID-19 al Brasil, l’Índia o Nigèria és un senyal de l’escassa fiabilitat registral de determinats països. En qualsevol cas, els 8.000 milions serien el mínim enregistrat i la xifra fa pensar.
El creixement de la població s’ha accelerat al llarg de les darreres dècades de manera gairebé exponencial. Si el 1952 la població estimada era de 2.500 milions, el 1974 de 4.000 milions, el 2010 de 7.000 milions i el 2022 és de 8.000 milions, en 70 anys s’haurà més que triplicat i en 12 anys haurà crescut 1.000 milions i ens diuen que els propers 1.000 milions hi seran el 2037, aleshores sumarem uns 9.000 milions.
El creixement no és uniforme, la població creix més als països poc desenvolupats, tot Àfrica subsahariana, per exemple, però no sols a aquelles regions. El 2050, vuit països aportaran la meitat del creixement mundial: República Democràtica del Congo, Egipte, Etiòpia, Pakistan, Filipines, Tanzània i l’Índia. El de l’Índia és espectacular: 86.000 naixements diaris, al ritme actual arribarà als 1.650 milions el 2060, i ja l’any vinent haurà superat els 1.410 milions de la Xina.
¿És positiu o negatiu per a la sostenibilitat del planeta aquest creixement de la població mundial?
Positiu seria una resposta influïda per consideracions religioses i ideològiques. Cap interpretació amb un mínim de rigor científic no pot considerar beneficiós o neutre per al planeta semblant poblament de la Terra.
Més població vol dir més consum, més producció, més demanda de recursos de tota mena, més emissió de gasos d’efecte hivernacle -ja els humans emetem CO2 pel sol fet de respirar, segons el càlcul del biòleg Ramon Folch 8.000 milions de persones n’emetrien uns 8,5 milions de tones al dia-, més exhauriment de terres i d’aigua, més desforestació, més pèrdua de biodiversitat, més sobrepesca, més urbanització...
Hi ha un consens científic -encara no traslladat al terreny cultural i polític- al voltant de la necessitat de frenar el creixement poblacional. ¿Cóm fer-ho? Hi ha un munt de dificultats.
La primera de totes és la pobresa. Està demostrat a gairebé tots el escenaris que l’augment significatiu del nivell de vida redueix de manera també significativa el nombre de fills.
Dues altres dificultats, entrellaçades i lligades a la primera, són la religió -aquell “creixeu, multipliqueu-vos, ompliu la terra” del llibre del Gènesis”, compartit per les tres religions monoteistes- i la “tradició” de la submissió, la dependència i la desigualtat de la dona.
Milions de dones no tenen accés ni tan sols informatiu a la planificació familiar. S’estima que més de la meitat dels embarassos no són desitjats. Més greu encara, una quarta part de la població femenina mundial no és que no pugui decidir quan i quants fills voldria, és que no pot dir no al manteniment de relacions sexuals. Per a milions de dones el nostre “només sí que és sí” és un dret inabastable, una llibertat que ni les hi és permès somiar.
Als països europeus la lluita per la igualtat cultural i social de la dona ha fet evidents progressos -a no tots amb la mateixa intensitat, Espanya, rescabalant-se dels anys negres del franquisme per a la dona, se situa entre els més avançats-. Això ha llançat les campanes al vol: el segle XXI serà el segle de la dona.
Tant de bo que fos així, aquesta és una revolució pendent des de fa mil·lennis. Que una meitat de la humanitat margini l’altra meitat ha estat el comportament més irracional, més malbaratador d’energies, més inhumà de la humanitat com a espècie.
No s’ha de confondre Europa i globalment Occident amb la resta del món. En aquest punt, resulta ineludible l’esment a la situació de la dona als països de religió i tradició islàmica. Si milions de dones no hi poden sortir soles al carrer, anar a una competició esportiva o moltes conduir un vehicle, decidir sobre les relacions sexuals, l’embaràs i quants fills se situa abismalment lluny de llur voluntat, i això quan ja hem consumit un quart del segle XXI.
Tot comptat i debatut, el repte demogràfic i un grapat més de reptes depenen ni més ni menys que de les llibertats pendents d’una part substancial de la meitat de la humanitat. Aquest és el repte que, posant-lo en vies de resolució, permetria desencallar els altres.
