Com que ara ha canviat el Govern, els comitès d'empresa de TV3 i Catalunya Ràdio s’han afanyat a fer un comunicat conjunt en el que denuncien que CDC i ERC “han pactat la continuïtat de Brauli Duart” i “s’estan repartint els principals càrrecs”.
També “el control del Govern sobre el que han de ser mitjans públics” perquè, en la seva opinió, han d’estar “al servei de tota la societat”. Ara? Ara ho denuncien? Però si s’ho han empassat absolutament tot.
D’ençà que Convergència va retornar a la Generalitat ha fet el que ha volgut. Pitjor: els han fet servir d'estora. La catifa aquella en la que t'espolses els peus abans d'entrar en una casa. El que passa és que, amb l’excusa del procés, no era manipulació, sinó treballar pel país.
Vostès creuen que els treballadors d’uns mitjans públics en el que surten Mònica Terribas, Tian Riba, Xavi Coral o Ramon Pellicer per esmentar només alguns noms -no sé si necessàriment per aquert ordre- poden tenir alguna credibilitat a l’hora de denunciar el “control” del Govern?.
La questió de fons és que els respectius comitès d’empresa veuen que s’han abaixat els pantalons fins als talons i tard o d’hora hi haurà un altre Govern. Tant fa que sigui ara com dintre de 18 mesos. Fins i tot més endavant. Sortosament és la llei de la democràcia: després d’uns vénen els altres. Llavors, els que vinguin, hauran de fer les reformes que no s’ha atrevit a fer ningú fins ara.
Perquè tothom sap, ells també, que una televisió pública amb 2.000 treballadors en un país que no pot pagar ni les farmàcies és un disbarat. M’estalvio de recordar el que cobren de mitjana aquests treballadors perquè ho poden consultar aquí. A Esports, els redactors en cap estan en 75.000 euros i n’hi ha més d’un.
Per això s’afanyen a dir ara que han encetat “una ronda de trobades amb les candidatures i els grups parlamentaris per plantejar les propostes de futur que creiem necessàries per mantenir el futur dels mitjans de la CCMA”. És una mica: “¿Qué hay de lo mío?”. Ja ho diu la dita: "Quan vegis la barba de ton veí pelar -Canal 9, Telemadrid-, posa la teva a remullar".
Fan tard. Sospito que, després del que hem vist, als treballadors de TV3 ja no els defensaran ni el PSC ni Iniciativa. És que ni els de la CUP. Porten cinc anys de genolls. En el fons ha estat un pacte tàcit entre la direcció que tant critiquen i ells: pau laboral a canvi que CDC pogués fer i desfer. De tota l'Administació pública -funcionaris, mestres, metges i mossos-, TV3 és l'únic lloc on no hi ha hagut retallades.
Encara recordo Brauli Durat plorant al Parlament en assegurar que no podria pagar els 30 milions després que una sentència de l’Audiència Nacional obligués a retornar la congelació del 5% del sou. Al final no només els ha pagat, sinó que fins i tot ha signat un nou conveni. Pel mig hi havia unes eleccions plebiscitàries. No podia haver-hi una TV3 en contra o en vaga perquè hagués espatllat la festa. Ja saben: "Hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné!". Pobre, Artur, com ha acabat.
Per cert, saben qui va pactar això? Mònica Terribas. Després la van fitxar per a Catalunya Ràdio. Crec que encara no li han reclamat la indemnització que va cobrar irregularment segons la Sindicatura de Comptes. Però, d’altra banda, qui és el valent que li reclama si va deixar el nou president pels núvols en el seu primer debat parlamentari.
Quan CDC estava a l’oposició -ja no se’n recorden del dur que és travessar el desert- deien que el tripartit s’havia carregat “la pluralitat i la independència” dels mitjans públics. Ara ha esdevingut una tele en la que presenten l’home que va posar la bomba al pit de Jose Maria Bultó com un "gran reserva" com si fos un cava, li diuen "neofalangista" a Albert Rivera durant una tertúlia o es pixen de riure quan un convidat explica que va de dol perquè se li ha mort la mare. Televisió de qualitat, en diuen. 12% de share i baixant.
Potser de totes les subtileses de la nostra televisió públics durant els darrers temps la millor va ser l’especial que van fer arran del no de la CUP a Artur Mas -després va ser que sí al Govern- aquell fatídic 4 de gener. A Convergència li va entrar el cangueli de cop. A la taula hi havia tertulians neutrals com José Antich o Toni Aira.
I el programa -presentat pel Walter Cronkite local- incloïa també entrevistes a la societat civil independent. Com el president de l’ANC, Jordi Sánchez, o el de l’AMI i després president de la Generalitat, Carles Puigdemont, la foto del qual il·lustra aquest article. Curiosament la mateixa societat civil que formava part de la candidatura electoral de Junts pel Sí.
Convergència ha fet servir Televisió de Catalunya com un kleenex amb el vist-i-plau dels treballadors. Però ja se sap el que passa en aquests casos: després de fer-lo servir es tira. Quan arribi el moment, aquestes mateixos treballadors que no es queixin. Aquest país no tornarà a anar bé fins que es comenci a dir la veritat. Començant també per la nostra televisió pública.
